Ultracurts

Cuques de llum

2012-01-22T19:05:00.002+01:00

" És dificil despertar
quan estic dormint.
Res no sembla mai ben bé el que és."

De vegades, i només de vegades, percibim com a nou el que realment és conegut.

El que acceptem com a futur no és més que una imatge modificada, en un sentit molt precís que anomenem temps , del passat.

El que ha d'esdevenir ja és escrit als records, que resten oblidats en un bagul ple de fotografies en blanc i negre, algunes millor conservades que d'altres.

La realitat escull algunes de les fotografies, les positiva i les encadena en una sequència, tot descartant alternatives possibles o imaginades. Però i si algú pugués accedir als negatius, a la colecció complerta del que podria haver estat, i modifiqués la línia de temps tot seleccionant els fets que no van tenir lloc. Percebriem la diferència?

O potser només seriem conscients, en un somni, de que en realitat ja hem despertat...

Vaig haver de sentir aquest cançó moltes vegades abans de ser conscient que era una variació d'aquella altra que t'ambé m'encantava, però en un sentit totalment diferent...

"It's hard to say that I'd rather stay
Awake when I'm asleep
'Cause everything is never as it seems"

Mintaka, Alnilam i Alnitak

2011-12-22T07:38:00.000+01:00

El tres estels del cinturó d’Orió, Mintaka, Alnilam i Alnitak, altramentconeguts com “Els tres homens savis”, recorrien el buit interestel·lar amb tota cura, tractant d’alinear-seper indicar un event singular.

Elcaçador s’amagava una bona part de l’any i només es deixava veure a l’hivern,quan les nits eren fredes i només els més agosarats miraven els cels totcercant un senyal. Llavors sortia delseu aguait i empaitava les Plèiades en una ridícula cursaque ni l’apropava i l’allunyava del seu objectiu.

Just quan les aigües desbordaven el riu que dona la vida, la nit més llargade l’any ,i seguint la línea dibuixada pels tres estels mags, apareixia Sirius,el més brillant, que aquí el coneguerencom a Osiris, Buda, Mitra o Krisna i el van fer home i li van descriure gestesi miracles que serien relatats per eons.

Va néixer de l’úterde la Mare Terra, acompanyat per Sagitari, l’ase, i Apis. Cada any moria, no només per tornar a renéixeral següent cicle, sinó per recordar als habitants d’aquell petit planeta que desde la seva distància no era més que un tènue punt blau, perquè eren allà.

Alfanhuí

2011-11-09T19:14:00.000+01:00

"El gallo de laveleta, recortado en una chapa de hierro que se cantea al viento sin moverse yque tiene un ojo solo que se ve por las dos partes, pero es un solo ojo, sebajó una noche de la casa y se fue a las piedras a cazar lagartos” [1]

Tenia una visió fantàstica de la realitat. D’una màgia plena de colors. Ialhora totalment arrelat a la natura. Era ple d’innocència i el gall el vadespertar. Davant seu s’estenia un llarg periple ple de coneixences quel’allunyava de d’infantessa i el portava pel Camí de l’Heroi.

La pantalla quel’envoltava mostrava un paisatge estrany, de colors terrosos i llums canviants,totalment aliè a la monòtona asèpsia de l’habitacle on restava confinat. Havianascut feia unes hores i només coneixia a Mare. No va a arribar a conèixer aPare per tan sols uns centeners de petacicles de rellotge: una interrupció noatesa el va congelar un interval preocupant. El gos guardià va fer la sevafeina.

Peròeren els colors el que el tenien captivat. Ja havia aprés a distingir elsmatisos que diferenciaven un vermell de capvespre del color aromàtic d’unacerta cirera que tot just madurava amagada rere unes fulles de l’arbre méspetit del jardí. El Gall de llauna li va prometre aventures i tresors. Vanrobar-li al Sol els seus millors rajos de llum.

“El niño y elgallo de veleta volvieron hacia su casa. Llevaban las ollas de cobre y entraronpor un balcón. Luego echaron la sangre en una tinaja y la lacraron. La madreperdonó a su hijo; pero el niño dijo que quería ser disecador y tuvieron quemandarlo de aprendiz con un maestro taxidermista.”

ElGall del penell ja li havia ensenyat tot el que sabia. Li va parlar de Mestre,aquell que aturava el temps a les formes vives mantenint-les immutables pereons, i ell va deixar la llar per anar a cercar-lo. Lluny, a la mateixa fullade mon, però molt lluny. Només Mestre podia donar-li un nom.

“Tú tienes losojos amarillos como los alcaravanes; te llamaré Alfanhuí porque éste es elnombre con que los alcaravanes se gritan los unos a los otros.”

¡Al-fan-huí!¡Al-fan-huí! Ara ja tenia un nom de viatger. Hermètic. Era el moment de canviarde brana, de pujar a les golfes d’aquell reticle discret que emanava unasensació d’espai i temps capaç d’enganyar als sentits. Una cordaorientada de manera levogira connectava els dos universos, que d’altra bandaeren mútuament desconeixedors de la seva existència.

“Al desván sesubía por una breve escalera de caracol. Había allí una luz laminada queentraba por el cristal empolvado del tragaluz. Era una racha diagonal,estrellada de motitas de polvo que vagaban por el espacio. La zona de sombraestaba muy caliente y se oía el desperezarse de las tejas achicharradas. El desván olía a cerrado y estaba lleno de sueño”

Alfanhuí va tancar els ulls i va somiar. I en fer-ho, descobrí nous aspectes de larealitat amagats fins llavors. Textures dibuixaven un paisatge vast i auster.Records d’un mon que una vegada havia existit i que ara era evocat tot i queels seus constituents físics ja s’havien diluït en un univers massa extens permantenir estructures d’una manera espontània.

“En el campo deGuadalajara amarillea el espino. Alterna la flor del espino con la grana de lostomillares. Un verde tierno se desvanece entre la tierra negra y los ásperosarbustos. En el campo de Guadalajara amanecen unas alondras oscuras y pequeñas,que tienen el pecho pinto y el pico endeble. Los caminos van por los llanos delas mesas altas y calizas que se cortan en talud hacia los valles declinantes.”

Unabombolla de baixa entropia en un univers immens i gèlid. Havia tingut sort deque un conglomerat d’informació (n’havien dit una història) hagués quedatconfinada a un defecte topològic, permeten gaudir una eternitat de bellesa,enlloc de la grisa indiferenciació de l’atzar.

Cómdevia ser l’experiència de mirar al cel i sentir la propera escalfor d’estrelles i galàxies. Quina joia descobrir que un ull podia capturarfotons i provocar una sensació que anava més enllà de la descripció que oferienaquelles poques pàgines conservades plenes de símbols.

“Salió unahermosa luna que brillaba sobre los palos del robledal. La culebra de plata sedesperezó lentamente y se desenredó de la muñeca de Alfanhuí para tomar laluna.”

[1]Tots els fragments en itàlica pertanyen a "Industrias y Andanzas deAlfanhuí" (1951) Rafael Sánchez Ferlosio

Solaris

2011-09-27T23:46:00.001+02:00

Jo sabia que aquella Hari no era més que una materialització dels meusrecords, dolorosos, però, tot i això, per un moment em vaig deixar portar peraquella agradable sensació. L’exquisit ordre de la cambra contrastava amb lavasta entropia que regnava a la resta de l’estació orbital.

Berton ja m’havia advertit abans de partir de la terra de les formes estranyesque percebria a Solaris. No eren al·lucinacions, puix la resta del equip de l’estació també podriaveure-les, tocar-les, sentir la seva escalfor. L’avís no va impedir que el corse’m sortís del pit en veure la meva dona, morta feia deu anys, asseguda sobrela taula, amb una cigarreta a la ma, un llibre obert i la mirada perduda mésenllà de les volutes que el fum dibuixava.

Un segle de solarística no havia tret l’entrellat del que esdevenia aaquell llunyà planeta que orbitava un sistema binari. L’oceà els parlava através de la realització vívida dels seus pensaments, però ningú havia estatcapaç d’establir un codi bidireccional, ni interpretar les intencions d’aquellent, que si més no exhibia voluntat, que no intel·ligència. Realment l’oceà eraconscient de que aquells essers formats per fermions massius posseïen laestructura suficient per intentar la comunicació amb ell?

La maniobra orbital ja havia començat i tots els objectes de la sala vanperdre la seva gravidesa. Incloent la Hari. No tant per que les lleis de lafísica així ho dictessin, sinó més aviat per jo així ho imaginava. La Hari, bé, aquella representació de la Hari,construïda talment amb camps de neutrins, no hauria de sentir la força quedeformava l’espai temps, degut a la seva massa imaginaria.

Una massa que feia viatjar els neutrins que formaven el seu cos sempre per sobre de la velocitat de la llum.La dispersió dels fotons per taquions produïa aquella sensació tan hiperrealistade presencia i color que contínuament desafiava les regles de la causalitat. Laconseqüència precedia al motiu.

Era el meu pensament el que creava la realitat i no a la inversa. Era lameva imaginació la que feia levitar la Hari uns centímetres per sobre de lataula i acompanyava la seva ma cap a la meva espatlla. No era només l’efecte del’observador sobre la mesura, era un veritable acte de creació.

I era per això que jo no volia pensar en ella. La copia que el planetaextreia dels meus pensaments era tan perfecta que faria que realment fos ella,pensés com ella, actués com ella...

Vaig concentrar els meus pensaments en records de la infància, un focconsumint unes branques sobre un llit de neu. Un gronxador oblidat. Quadres enun museu que ja no existia.

Però tot és en va. En algun moment vindrà a la meva ment aquell momenthorrible, en que la dona que havia estat salvatge i única, pren una decisióirreversible. Em resisteixo a rememorar el passat, però només és qüestió detemps que els meus records evoquin ( i d’aquesta manera provoquin) aquellmoment en que ella, la veritable Hari, va decidir treure’s la vida...

Polisèmia II

2011-09-06T19:30:00.000+02:00

D'una manera més directa, despullat de tota història o introspecció a la ment del personatge, però duent-nos al mateix lloc en un ordre lleugerament diferent, més apegat a l'etimologia del mot...

1 1 f. [LC] [FL] [AF] Signe gràfic (,) que indica una inflexió o una pausa breu en el discurs.
1 2 f. [LC] [MT] En mat., signe gràfic (,) que separa, en una fracció decimal, la part decimal de la part entera.
1 3 f. [MU] Interval musical molt petit equivalent a la novena part del to sencer.

2 1 f. [FIA] Cabellera d’un cometa.
2 2 f. [FIF] Aberració geomètrica segons la qual la imatge d’un objecte puntual allunyat de l’eix òptic no és un punt, sinó una figura en forma de cometa.

3 1 f. [LC] [GL] Depressió més o menys pregona i planera en un terreny de muntanya.
3 2 f. [GL] Circ i vall glacials en forma d’obi.
3 3 f. [GL] Depressió en un carst.
3 4 f. [AGR] Prat alterós, generalment situat en cims aplanats, ric de bon herbatge i molt estimat per a pastura.

4 1 m. [LC] [MD] Quadre clínic greu caracteritzat per la pèrdua de la consciència, de la motilitat voluntària i de la sensibilitat, amb conservació de la respiració, la circulació i la diüresi.

Font: Diccionari de la llengua catalana. Segona Edició. Institut d'estudis catalans.

Éire

2011-08-23T16:17:00.000+02:00

Núvols, verd, pedra, pluja, llum, temple, màgia, mort, aigua ...

Polisèmia

2011-07-29T15:17:00.004+02:00

Sentia com si la vora del camí de la seva existència es desdibuixésparcialment quan invocava algun d’aquells pensaments aparentment inconnexes.

Es notava com una opressió al pit, barrejat amb un sentiment de melangia. Semblava que tot just s’evocaria el record d’unmoment no viscut i tanmateix familiar. I quan ja pràcticament es materialitzavala sensació anhelada, s’esvaïa tal com havia arribat deixant una tensió noresolta, la revelació de l’existència d’unailla que no apareixia a cap mapa i el desig del viatge impossible.

Esdevenia quan una breu pausaapareixia espontàniament tot pronunciantuna frase, donant un sentit diferent alque es volia expressar. Canviant el significat d’allò invocat. Innocent de vegades,determinant d’altres, però sempre inesperat. I tot seguit convertit en fumevitant la completa comprensió del missatge subliminal que pugnava per aparèixerfútilment. Oblidat com un somni revelador al que no hem dedicat la nostraatenció.

La mateixa sensació es manifestava en escoltar una peça musicalespecialment complexa, quan la seqüència esperada d’acords portava a una notaenharmònica separada del seu ideal platònic per un interval inferior a un semitò.Inconscientment la seva voluntat afinava aquella nota per fer-la ressonar amb l’universsense trobar l’ajust exacte. I quan ja semblava haver obtingut l’acordresolutiu, de cop adonar-se que només repetia un passatge anterior. Que el seu suposatacte de creació només era la imitació d’un record recent. Una variació trivial.Una fotografia retocada del moment passat.

Una vegada, passejant entre espadats, en arribar a una depressió planera enmig de les muntanyes va sentir el mateix. Era la contraposició de conceptes? El contrast entre aquells picsagrestes i una plana fora de lloc? També li succeïa evocant la llarga cua de l’estrellad’Orient tot i que aparentment no hi tenia cap relació. La llarga cabellera s’esteniaen direcció al Sol i la confusió el posseïa en aquest moment d’ofuscació.

Els nombres també semblaven tenir un poder sobre ell. No els sencers, jafossin parells o senars, quadrats perfectes o primers. No. Aquests no. Però ai!si entraven al reialme de les fraccions. Una divisió no exacta induïa en ell unneguit inexplicat. La mera imaginació de nombres decimals trencava la sevavisió del cosmos. No hi ha veritat, tot és pixel·lat.

De la mateixa manera que la visió de la realitat a través d’un vidreimperfecte, com aquelles lents que deformen la perfecta simetria dels estels,oferint una visió difusa del que ha de ser definit i puntual. També en aquestsmoments el seu cor s’encongia incapaç de fer un pas, que ell coneixia existentperò impossible.

L’acumulació d’aquest sentiment incomprès el va portar a un estat en el quela consciència ja no el pertanyia. Indiferent als sentits i a les sensacions.Inert. Aliè al seu propi cos, que ja no podia moure. Incapaç de comunicar-seamb l’exterior.

N’estava segur. Hi havia una paraula que el descrivia, que explicava elsseus desficis i angunies. Que el podia sanar. Però no la podia pronunciar, per queno la coneixia...

The Red Ring

2011-07-19T09:56:00.003+02:00

The Red Ring. Un curt dirigit per Ari Lee, inspirat en Red Heels ( Zapatos Rojos )

Signes al Cel

2011-06-27T01:12:00.000+02:00

Lletres que dibuixen un missatge que pocs poden llegir...

Núvols Blancs

2011-06-24T15:04:00.000+02:00

Núvols Blancs from ControlByte on Vimeo.
Recolzes el front contra la finestreta de l'avió i davant dels teus ulls desfilen meravelles inèdites que mai més tornaràs a veure. Deixes volar la imaginació i universos mai somiats prenen forma més enllà d'aquest plàstic que et separa d'un mon increïble. Avui l'has pogut capturar i ja no s'escaparà...

Exeligmos II

2011-06-16T08:01:00.001+02:00

15 de juny de 2011, un quart d’onze de la nit.

Exeligmos

2011-06-15T19:33:00.000+02:00

12 d’abril de 1903, un quart menys cinc d’una de la matinada.

Mes sideral.- És el període real de la òrbita lunar prenent com a referència les estrelles fixes. La seva durada és de 27 dies, 7 hores, 43 minuts i 11,6 segons.

No havia pres consciència de la foscor dels carrers fins que va ensopegar amb la vorada. En aixecar la vista cap al cel va veure un gran cercle d’un vermell sagnant, just a sobre de Spica , a la constel·lació de Virgo. D’entrada, va pensar que es tractava de Mars, precipitant-se cap a la terra en un cataclisme impossible, però un punt ataronjat molt lluminós, situat encara més amunt, certificava que el planeta vermell encara era a lloc i el va fer veure el seu error: només mirava una lluna apagada per l’ombra de la terra.

Arrossegava una maleta que contenia la seva vida. Deixava enrere fills i dona. Amics i feina. Quan aquella nit embarcà al “Cardenal Cisneros” no sabia si es llençava a la aventura o escapava d’un destí gris i amorf. Tampoc sabia quin seria el futur de la seva família. Ni l’importava. Lleó era així. Sempre ho havia estat.

22 d’abril de 1921, tres quarts i cinc de nou del matí.

Mes sinòdic.- És el temps transcorregut entre dues posicions anàlogues de la lluna i el sol des del punt de vista de la Terra, es a dir entre dues fases lunars. La seva durada és de 29 dies, 12 hores, 44 minuts i 2,9 segons. Es denomina llunació. Ja que la Terra gira al voltant del Sol, la Lluna tarda un temps extra (després de completar un mes sideral) en tornar a la mateixa posició respecte al Sol.

El Lleó no va conèixer mai al seu pare i tanmateix carregava el seu nom. Només sabia que els havia abandonat quan ell tenia pocs mesos i que era millor no parlar-ne del tema. A tots els efectes, la mare, la Margarida, havia adoptat el paper de cap de la família i ho havia tirat tot endavant.

No es podia queixar. Havia rebut una educació impecable. Els jesuïtes eren estrictes, però de ment relativament oberta. Ara amb poc més de dinou anys, l’enviaven cap a la capital, on seria ordenat i arrencaria una prometedora carrera eclesiàstica.

Faltaven uns minuts per a les nou del matí quan va sonar el xiulet que anunciava la partida del tren. Va mirar per la finestreta esperant veure una lluna vermella retallada sobre el cel blau, però no hi era. Sabia que estava fugint. I no sabia el perquè. Tampoc intuïa el motiu que alhora li revelava i li vetllava aquest coneixement.

3 de maig de 1939, dos quarts de quatre.

Mes draconític.- És el temps transcorregut entre dos passos consecutius de la lluna pel node ascendent de la seva òrbita. La seva durada és de 27 dies, 5 hores, 5 minuts i 38,5 segons. El seu nom prové del drac mitològic que viu als nodes i regularment es “menja” al sol o la lluna durant els eclipsis.

Portava a la Margarida de la ma. Ja tenia sis anys i no coneixeria mai la seva avia. Tampoc a la seva mare. Ell Lleó maleïa la seva vida incapaç de comprendre quines decisions l’havien portat fins a aquell lloc i a aquell instant. La Margarida era filla de l’amor, però tot plegat s’havia convertit en una espiral d’odi. Com si arrossegués les decisions errònies de tota una nissaga, incapaç d’ordenar el seu destí en una direcció coherent.

Travessaren la frontera a peu, sense saber el que els esperava a aquells camps de refugiats francesos. Va aixecar els ulls emboirats, de plorosos, i no va veure una lluna de sang. Però la va imaginar amb tota vivesa, sabent que hi era a algun lloc.

13 de maig de 1957, un quart menys cinc de dotze.

Mes anomalístic.- La òrbita lunar és el·líptica. Tanmateix, l'orientació (així com la forma) d’aquesta òrbita no és fixa. En particular, la posició dels punts extrems (la línia dels àpsides: perigeu i apogeu), dóna una volta en aproximadament nou anys. La Lluna empra més temps a passar pel mateix àpside perquè aquest es mou endavant durant la revolució. Aquest període més llarg s'anomena mes anomalístic , i té una longitud de 27 dies, 13 hores, 18 minuts i 33,2 segons. El diàmetre de la Lluna varia regularment amb aquest període.

Aquella nit el Lleó va anar a dormir amb el sol. I va somiar. Però el somni era tan vívid que ell pensava que estava despert. Va caminar cap el port, en una nit fosca. Tan fosca que es estels fulgien retallats per una immensa lluna vermella que semblava flotar per sobre de l’horitzó com un globus d’heli.

Un mercant esperava l’arribada del darrer dels passatgers, mentre un home, més jove que ell, amb una pesada maleta romania al principi de la passarel·la. Es van mira als ulls i van comprendre. Es van abraçar. Tots dos sabien que el temps és com un tren que sembla anar sempre endavant, però que si esperes prou temps, acaba passant una altra vegada per la mateixa estació. Només cal ser observador, recordar algun detall, i llavors la vida et dona una segona oportunitat per esmenar els errors. Els teus, o els d’altres. Es van perdonar.

Va despertar i només va recordar el somni durant uns instants. Quan va mirar per la finestra veié una immensa lluna eclipsada. El color vermell li era familiar. Potser l’havia vist a un somni, o a una altra vida. Potser eren altres ulls qui l’havien vist.

L’endemà, la Margarida li va donar una noticia. Seria avi. I el nen es diria com ell.

25 de maig de 1975, tres quarts i cinc de set del matí.

Cicle de Saros.- Saros és un període de 6.585,32 dies (una mica més de 18 anys i 11 dies) després dels quals el Sol i la Lluna tornen aproximadament a la mateixa posició en el cel, i es pot repetir el cicle dels eclipsis. Per definició el Saros són 223 mesos sinòdics (S) (període entre una Lluna nova i la següent). La casualitat ha fet que 223 mesos sinòdics, siguin iguals a 242 mesos draconítics i 239 mesos anomalístics en molt bona aproximació i la posició del sol i la lluna es tornin a repetir després d’un període tan curt com son 18 anys.

Feia temps que esperava aquest moment. Havia estat molt complicat rastrejar l’origen de la seva avia. El Lleó, el seu avi, li havia parlat d’ella, poc abans de morir. Només un nom, Elvira, i un lloc, un petit poble de la província de Ourense, havien estat suficient per poder estirar del fil i localitzar a una germana. Potser encara conservaria alguna fotografia.

Durant tota la nit, mentre viatja al cotxe de línia, havia vist una lluna plena impressionant, que feia una hora havia començat a enfosquir-se. En arribar al poble la lluna ja era de sang. Quan la porta es va obrir es va trobar amb els ulls de la seva mare. No hi havia foto de l’Elvira, ni historia ni record, però quan el Lleó va tancar la porta, també es tancava un cicle. La casualitat havia donat una bessona a l’Elvira. Es deia Margarita. I era màgica.

4 de juny de 1993, dos quarts de tres

Exeligmos.- Correspon a tres cicles de Saros, uns 54 anys i 34 dies. En aquest cas coincideix amb a un nombre sencer de dies, de manera que l’eclipsi es pot observar aproximadament a la mateixa posició i hora que fa tres Saros. El Saros anterior va esdevenir vuit hores abans, de forma que va ser visible 120 graus cap a l’Est.

El Lleó caminava de bracet amb la Margarida, la seva mare. De la ma portava a la seva filla. Tots tres travessaven una línia imaginaria que separava Catalunya de França només indicada per una cadena de pics que dibuixaven una frontera fictícia. Van explicar històries de l’avi, de la guerra, de l’exili i de la lluna. I la lluna era vermella també a aquell moment, tot i que no la veiessin. Van parlar de l’herència dels avantpassats, de la memòria genètica i dels cicles de la vida. Van fer cim i van riure.

La nena no es deia Margarida. Ni Elvira. Ni tan sols Lluïsa, com la seva mare. Es deia Maria. I era lliure.

15 de juny de 2011, un quart d’onze de la nit.

[...]

NanoRelats III @ControlByte

2011-05-11T19:44:00.000+02:00

El manuscrit mostrava una sequencia ignota. Haver-lo trobat a l'interior del dolmen no oferia cap pista

.•*´¨`*•.¸¸.•*´¨`*•.¸¸¸.•*´¨`*•.¸¸.•*´¨`*•.¸¸.•*´¨`*•.¸¸¸.•*´¨`*•.¸¸.•*´

De vegades és la llum la que ens empeny a la creativitat. I els colors...

.•*´¨`*•.¸¸.•*´¨`*•.¸¸¸.•*´¨`*•.¸¸.•*´¨`*•.¸¸.•*´¨`*•.¸¸¸.•*´¨`*•.¸¸.•*´

La ciutat desperta d'un somni brumós en el que el viatger vola cap a un destí incert.

.•*´¨`*•.¸¸.•*´¨`*•.¸¸¸.•*´¨`*•.¸¸.•*´¨`*•.¸¸.•*´¨`*•.¸¸¸.•*´¨`*•.¸¸.•*´

La estrella era una gegant vermella. La fotosíntesi depenia d'una mol.lècula de característic color púrpura.

.•*´¨`*•.¸¸.•*´¨`*•.¸¸¸.•*´¨`*•.¸¸.•*´¨`*•.¸¸.•*´¨`*•.¸¸¸.•*´¨`*•.¸¸.•*´

Sky line
.•*´¨`*•.¸¸.•*´¨`*•.¸¸¸.•*´¨`*•.¸¸.•*´¨`*•.¸¸.•*´¨`*•.¸¸¸.•*´¨`*•.¸¸.•*´

Relativity: clocks & rules
.•*´¨`*•.¸¸.•*´¨`*•.¸¸¸.•*´¨`*•.¸¸.•*´¨`*•.¸¸.•*´¨`*•.¸¸¸.•*´¨`*•.¸¸.•*´

MonaanoM

2011-04-27T16:20:00.002+02:00

L’homenet de galeta (be, més aviat de pastís) restava totalment despullat i immòbil sobre un receptacle metàl·lic. No sabia com havia arribat fins allà i només recordava una llum encegadora que el va fer perdre la consciència i el va extirpar brutalment de la seva realitat.

No era mort, per que era conscient de tot el que esdevenia. Era incapaç de moure cap part del seu cos i la seva visió era bromosa. Aquells estranys essers li aplicaven una substància enganxifosa i de penetrant flaire, a sobre de la qual dipositaven un elèctrodes de colors desproveïts de fils. Estudiaven les seves constants vitals?

A la fi, potser totes aquelles històries sobre extraterrestre i abduccions tenien un bri de realitat. Tot això li estava passant per escèptic. Els panellets i el pa de pessic es farien creus si el veiessin en aquesta situació. En canvi, el tortell segur que rodolaria pel terra mort de riure.

Quan una sèrie de microrobots va començar a recórrer el seu cos, es va posar veritablement nerviós. Això pintava malament. Va desitjar amb totes les seves forces que allò fos només un malson. Quan imaginava una immensa boca plena de dents, disposada a trossejar-lo de forma despietada va veure com la seva vida passava davant dels seus ulls a càmera lenta, fluint a l’inrevés.

Un llampec lluminós el va tornar a la realitat. A seu costat hi eren el braç de gitano i la coca de llardons. Va respirar tranquil. Mai sabria si aquesta experiència havia estat només un somni o un viatge a una altra dimensió...

La mona from ControlByte on Vimeo.
Un homenet per menjar-se'l! mmmm

NanoRelats II @ControlByte

2011-04-26T12:29:00.003+02:00

Les figuretes van quedar disposades sobre el tapís preparades per a la batalla. Jo també hi era entre elles.

...

Per entendre el seu punt de vista havia de ser dins del seu cap, compartir els seus records. No sabia si entrar pel nas o per la boca...

...

"He visto desde mi ventana la fiesta del poniente en los cerros lejanos"

...

@pjorge Todos los días, cuando te despiertes, recuerda que a veces se gana mucho cuando se pierde...

...

El darrer dels habitants d'aquell planeta ja era al cohet. Enrera quedava una història d'amor i aprenentatge.

...

No era una Nao de tres pals, però els duria a l'altra banda del llac de metà.

...

Sis contrapesos iridiscents mantenien en marxa aquell rellotge mil.lenari. Ningú no coneixia el propòsit...

...

Després d'esser invocat l'ectoplasma va obrir la seva immensa boca i el va devorar.

...

La foto mostrava una antiga catedral allà on només hi havien roques ermes, almenys a aquest costat de la realitat.

...

Els habitants d'aquell asteroid tenien, aparentment, bones intencions.

...

Més piulades a @Controlbyte #Ultracurts

Esbós

2011-04-20T15:35:00.001+02:00

Robava imatges construïdes amb pocs traços que copsaven l’ànima de l’observat.

Cada nova línia sobre el quadern transferia una part del seu univers a una caixeta màgica on només l’ull nu podia aprehendre l’essència del representat. Sense filtres, lliure de coneixements previs, sense paraules que fútilment intentessin expressar una imperfecta representació de la sensació capturada.

Una pàgina en blanc l’impel·lia irremissiblement a llevar el moment viscut sense esser conscient que buidava la realitat d’un instant irrepetible. De vegades, el que prenia, encara no havia esdevingut. Era només un desig, que, pel sol fet de plasmar-ho en una fulla del seu quadern quedava condemnat a no manifestar-se, almenys en aquesta casual línia de realitat.

Quan dibuixava de memòria, esgarrava el passat de tal manera, que si hagués estat capaç de tornar enrere hagués plorat de ràbia. Però ell ja no era allà per viure aquell moment. Només mirava cap a l’interior doncs passat i futur es desdibuixaven al ritme del seu esdevenir.

La seva caixa màgica creixia i creixia al ritme dels seus esbossos. La complexitat del seu univers interior rivalitzava amb la vivesa que captaven els seus ulls físics tot i la simplicitat dels seus traços. Algunes notes de color apuntaven l’espectre cromàtic del mon exterior, simplificat en l’essencial, transmetent la percepció subjectiva que aportava la seva visió del mon.

De tant en tant repassava els dibuixos, allargant alguna línia, enfosquint una ombra subtil, guanyant en perfecció. Arrodonint la seva obra emblada al mon sense que ningú en fos conscient. Ni tan sols ell mateix. I entretant l’univers s’estava buidant.

Aquella tarda, assegut a una terrassa, assaborint una cervesa mentre un sol amagat rere uns arbres l’enlluernava plàcidament, jugava fent gargots a sobre d’un tovalló de paper, imitant les suggerents formes dels núvols que s’escolaven per sobre del seu cap empesos per una suau brisa. Unes notes de piano d’Einaudi ressonaven al seu interior al ritme dels giravolts que el seu llapis traçava per sobre de la superfície lleugerament rugosa del paper. Nuvole Bianche. Resultava molt apropiat.

Donada la seva posició, no podia veure una noia asseguda a una taula adjacent. Si hagués girat el seu cap podria haver descobert una bellesa no imaginada, molt més enllà de la superfície. Si casualment el seu llapis hagués caigut al terra , i ell, en recollir-lo hagués estirat el braç lleugerament enrere, potser les seves mirades s’haguessin creuat. Potser, només potser, ella hagués somrigut. Es possible que fins i tot ell s’hagués enamorat en aquell moment.

No va ser conscient de que ella treia un bloc i un llapis de la bossa. Ni tan sols va imaginar que des de la seva privilegiada posició, la noia percebia un enquadra perfecte. Que unes poques ratlles capturarien l’ambient del moment. Que un sol traç era capaç de plasmar l’expressió del seu perfil just entrevist.

Només va sentir-se transportat a un mon que no era el seu, estrany, simplificat. No podia comprendre com la seva ànima havia estat extirpada del seu embolcall dens i ara habitava el que semblava ser una línea sinuosa, una caricatura de la seva existència. A l’exterior, una imatge del que ell havia estat romania assegut a la cadira, inert, sense alè.

Ella va girar pàgina sense parar gaire atenció a l’esbós que acabava de delinear. Ja ho repassaria més tard. Uns ocells bevent aigua a la font van inspirar-la i va començar a prendre més apunts de la realitat...

NanoRelats I @ControlByte

2011-04-10T17:07:00.003+02:00

De vegades és la tristesa la que ens empeny a la creativitat.

...tot sentint com el seu cos s'esgarrava en milers de bocins lluminosos.

Un llampec vermell pot ser un signe d'atenció... o la fulgidesa captivadora d'una rosa.

Ell volia saber què sent una força imparable en xocar contra un objecte inamovible No tenia res a perdre. La relativitat li va fer la guitza.

Era incapaç d’oblidar.Tal era l’acumulació de records a la seva ment que es barrejaven i ja no sabia que era causa i que era conseqüència.

Va ser maco apropar-se a l'estrella. I letal. Una guspira recorda el moment.

L'interior de la bèstia va resultar ser ridículament simple.

El jardí blau presentava dues manifestacions d'energia fosca. L'expansió s'accelerava per moments.

@ControlByte Follow me at Twitter

Bafumet

2011-04-04T11:29:00.000+02:00

“Ull, que d’aquí cap dins us esperen els cavallers de l’ordre”.

...resava la inscripció sota aquella figura d’expressió horrible que tractava de barrar-li el pas. No en va fer cas i va travessar l’arcada tot sentint com el seu cos s’esgarrava en milers de bocins lluminosos. A l’altra banda no va trobar l’Elixir de la Vida sinó que es va sentir percolar per entre la terra seca i xuclat per les arrels d’aquell Arbre que presidia un jardí que creixia a la llum d’estrelles que hom mai havia vist.

Quan es va sentir en cadascuna de les fulles i en cadascú dels fruits va copsar el sentit d’aquella promesa de baptisme de saviesa.

El dimoni de pedra encara reia mentre una nova llàgrima d’ambre regalimava pel tronc de l’Arbre de la Vida i tot ell es preparava per a una eternitat d’introspecció i recolliment.

Amagaran...

2011-04-01T21:21:00.005+02:00

... a la paraula l’esperit

El nom de les coses no era arbitrari. Contenia un poder profund que només uns escollits arribaven a entreveure.

Hi havia dos significats, el que hom interpretava en sentir el mot que descrivia l’objecte , el lloc o la persona, i un altre d’amagat , subtil, màgic, que representava d’una manera hermètica l’essència d’allò anomenat.

Pocs eren coneixedors de la Dicció Sagrada, capaç de crear noves realitats tan sols pronunciant la paraula oculta, i el secret havia estat amagat per eons, passant de generació en generació a través de l’ensinistrament en arcanes tècniques de meditació, que buidaven la ment de paraules i la preparaven per la Translocació dels Símbols.

Algunes realitats havien impregnat certs llocs de la geografia i així a Argentona, quan cau la nit, la campana de l’església emet una nota negra, fosca, plena de tristor. I al castell de Tagamanen hi ha doblement amagat un nen, tot i que ningú mai l’ha vist.

Altres vegades eren els llibres, els que ocultaven coneixements perduts, com “Structural”, altrament conegut com “Focus Prudenter et Infectum” [1] del nigromant Ybrent Cloot, el qual ningú era capaç de llegir, però que es deia contenia una profecia sobre un futur inacabat i incomplet.

Una sola frase podia contenir un compendi de milers de pensaments, de records de totes les vides passades. “Ave Maria Gratia Plena Dominus Tecum” [2] te al seu interior “Virgo serena, pia, munda et immaculata” [3] i “Pura unica ego sum mater alma dei nata” [4]

Però el poder més gran s’amagava a l’interior dels noms de les persones. Aquest pot canviar la historia, fer caure imperis, inventar creences, modificar el planeta.

Hi ha noms poderosos, creatius, que poden guarir. Hi ha l’emperador i l’emperadriu, la mort, el mag i l’ermità. Hi son els penjat i els enamorats.

També hi ha noms que tenen el foll al seu interior. No goso anomenar els signes que formaven el seu nom, però s’explica el cas d’un boig que podia convertir una cata de vins angelical en una dantesca vila inca de gel.

Un símbol no concedeix un missatge precís, actua com un mirall que reflecteix el nivell de consciència del que el pronuncia.

I ara, les meves paraules amagaran el text en un anagrama d’anagrama i en pronunciar-les les lletres permutaran les seves posicions i reescriuran la història de l’univers, que ja no és el que coneixem, sinó el que estava amagat a l’interior de la seva verbalització...

[1] Enfocament savi i sense efecte

[1] Déu vos salvi Maria, plena de gràcia, el Senyor és amb tu

[2] Verge serena i amorosa, neta i immaculada

[3] Sóc només aquells que són purs, la mare generosa de Déu va néixer

... i algunes estadístiques

2011-02-22T18:23:00.001+01:00

Un any,
1623 curiosos,
3425 histories contades,
més de tres minuts per visita,
dues terceres parts hi tornen,
Pànspermia i E8(Metatrón), els més llegits,
casi tots d'aquí, però també catalans a Australia, Estats Units i Rússia.

Gràcias per llegir-me, ha estat un plaer

Ja fa un any...

2011-02-22T13:23:00.000+01:00

Ha passat un any des que vaig atrevir-me a penjar el primer conte, "Newcomb".

Havia nascut uns mesos abans com una paràbola capaç d’explicar conceptes complexes i recargolats d’una manera lúdica, que no senzilla. Van seguir "Malfiança" i "Nou Mon", on vaig plasmar vivències del meu dia a dia disfressades de foscos relats i aventures llunyanes al temps. “No saps a quina velocitat va la meva vida” i un somni “Turquesa” i ja tenia prou gruix com per pensar en editar un llibret. “Pensaments“ encara no tenia forma ben definida , tot just s’estava gestant.

Va ser llavors quan vaig pensar que un bloc seria un format molt més adient a l’esperit dels meus relats. I em permetia complementar la història amb pinzellades audiovisuals.

Vaig reaprofitar un vell espai registrat al 2004, quan jo era Controlbyte (CB pels amics) , pel qual preveia altres usos que no van veure la llum, degut a lleis que penalitzaven la lliure circulació de coneixement.

I va néixer ”Ultracurts: Contes d’un futur improbable” (que no imperfecte, com deia l’Alfonso Font al seu mític còmic). Tampoc impossible, que la ciència ens dona cada dia un parell de sorpreses que cada vegada deixen menys espai a la màgia. Una piràmide Maia d’Uxmal, encapçalava la pàgina jugant amb el passat, com a record d’un futur per escriure.

El balanç ha estat molt i molt positiu. He fruit escrivint, cosa que no feia des de... uff potser des de l’escola. M’ha servit per explicar-me històries, fragments de les quals han esquitxat a d’altres. I a alguns fins i tot els hi ha agradat!

Ara, la col·laboració d’una amiga està portant els meus relats a lectors d’altres parts del mon. Fa gràcia veure que m’han llegit a la Xina, Australia, Rússia o el Brasil. La ciència ficció no te fronteres.

Tot i que, la SciFi no és més que una disfressa, per bolcar idees al mon que d’altra forma no seria capaç d’expressar.

Feliç Aniversari Ultracurts!!!!

Gigapan

2011-01-29T20:36:00.001+01:00

Capbussant-se a l'espai... Deixant còrrer el temps

Eclipsi velat

2011-01-07T00:18:00.001+01:00

Succeïa una vegada cada generació.

Sortien de la foscor permanent i, durant uns breus instants, la estrella principal junt a la seva companya síncrona (una nana marró que l’eclipsava de manera continuada) creuava el firmament a gran velocitat. Era només durant aquells moments que els fotons alimentaven aquella terra erma, àvida de llum.

Els organismes que habitaven l’inhòspit planeta havien aprés a minimitzar el consum energètic. Allò els havia portat a generar una intel·ligència col·lectiva. Tot connectat amb tot. Tots en comunió. Era la única forma...

Avui els núvols de metà cobrien una bona part de la volta celeste. Les Escriptures parlaven d'aquest fenomen en temps passats. No era bo. Passarien gana durant tot el cicle. Uns quants s’haurien de sacrificar per la resta. Sempre havia estat així.

La llum va banyar el planeta només uns segons. Suficients per la supervivència de la Consciència. Seria una generació difícil. Ara tornava la foscor i el recolliment. Fins la propera matinada...

Potser algú recordaria aquest moment...

Eclipsi velat from ControlByte on Vimeo.
Tot esperant l'aparició del sol... primer rere l'horitzó, més tard, amagat pels núvols, però deixant-se veure tènuement...

Analema

2010-12-21T12:48:00.001+01:00

Dibuixava infinits sobre el paper blanc provant d’estendre el temps més enllà de l’abisme que el precedia i que mai assolia.

Li provocava una falsa sensació de seguretat el saber que el temps no acabava, tot i esser incapaç d’entreveure ni tan sols un bri de realitat del futur que aguaitava més enllà del penya-segat.

Dia rere dia, després de prendre un cafè i unes galetes de xocolata, sortia al carrer amb la seva Lomo. Caminava trenta-cinc minuts fins a un parc i allà, sempre assegut a una cantonada del mateix banc, esperava que la maneta gran del seu rellotge passés exactament per sobre de la petita. Just a aquest moment apuntava la càmera en direcció al mar i disparava una fotografia.

Ja no recordava el dia que havia captat la seva primera imatge, tot i que estava totalment segur de no haver faltat mai a la seva cita amb el sol. Sempre era el mateix. De vegades, uns núvols el tapaven una mica, inclús fins a fer-lo desaparèixer, però ell sabia que no importava, que malgrat la seva incapacitat per percebre’l, hi era allà. Sempre igual.

Sempre igual.

I alhora diferent. Uns dies eren més freds que d’altres. I alguns plovia. Encara que això era secundari pels seus propòsits. Després de capturar la instantània, caminava trenta-cinc minuts fins a casa seva i, a la cambra fosca, només il•luminat per una vella bombeta incandescent pintada de vermell, revelava el negatiu i impressionava la imatge sobre paper. A continuació esperava pacientment a que la fotografia es sequés i la guardava amb les altres, omplint caixes que anava emmagatzemant al fons de la sala. Més tard dibuixava infinits sobre paper blanc. Mai s’havia preguntat el perquè.

I així dia rere dia

De cap de les maneres mirava una foto del passat, de la mateixa manera que era incapaç d’imaginar una foto del futur. Observava amb deteniment la imatge capturada feia unes hores, incapaç de recordar com va ser la d’ahir, i la del mes passat, i la de fa cinc anys. El realment important era el que veien els seus ulls en aquell precís instant. N’hi havia prou.

Aquell dia va esdevenir un fet extraordinari. Res no anunciava una commoció de tal magnitud. Ja portava alguns minuts assegut a la seva cantonada del banc, mirant dissimuladament les manetes del seu rellotge quan una sensació va venir a capgirar el mon tal i com ell el concebia.

De cop va aixecar la vista i els va veure. Nens jugaven a la sorra mentre els seus pares conversaven animadament amb un somriure als llavis. Un grup de joves cantava al banc del costat una peça mai sentida i alhora familiar. Una dóna gran llençava unes engrunes als coloms, que no deixaven de moure’s al seus peus. Què era aquella sensació que tot just l’havia empès a mirar al seu voltant i descobrir, per primera vegada des que tenia memòria, que no estava sol al mon. Que n’hi havia d’altres...

Va córrer com una exhalació a casa seva i va obrir la darrera de les caixes. Va mirar amb deteniment algunes fotografies i els va veure. Hi eren allà. Sempre havien estat. I ell mai els havia vist. Així doncs, no estava sol. Mai havia estat sol durant tots aquells anys.

Apilà uns negatius del darrer any i mirà a través d’ells recolzant-los contra la finestra. Va veure dibuixat un infinit inclinat contra el cel blau. Avui el sol és a l’extrem del llaç més gran. És Nadal.

Per llegir al tren, al metro, a l'autobús, a l'ascensor...

2010-11-17T16:42:00.000+01:00

Ja son vint-i-set relats. Més de cent pàgines de ciència disfressades d'historia. Moltes idees profondes de física i matemàtiques barrejades amb vivències personals. Ara fa goig veure-les totes juntes, una rera l'altra.

En un format més adaptat la la lectura intimista, i amb algunes anotacions, presento una nova edició d'UltraCurts.

En pdf lineal, UltraCurts

En pdf format booklet (pels manetes que s'ho volguin encuadernar de manera més "profesional") UltraCurts (booklet), en forma de "quadernillos" de tres pàgines impreses a dues cares...

A Bubok, per descarregar gratuitament en format .epub o els que volguin una edició en llibre físic "deluxe" http://www.bubok.es/libro/detalles/193094/UltraCurts-Contes-dun-futur-improbable

Moltes gràcies per llegir-me! Ara a preparar el volum II ;)

Zapatos Rojos (Cuatreros 1988)

2010-11-15T15:12:00.001+01:00

Cuatreros: "Zapatos Rojos" Concert a Sant Martí de Provençals 1988

He seguido esos zapatos rojos millones de veces sin rumbo fijo,

bajando por el centro, por las noches frias.

Y detras de las cortinas, en un escaparate...

Les nits de l'Anell Vermell mai eren avorrides. Perilloses si, però de cap manera ensopides. Aristos, androides, mutants i tecnoesclaus es barrejaven en un còctel que mai sabies per on esclataria. Només els holo-clients VIP restaven sans i estalvis a les seves llars , fruint de l’algaravia desbocada a través d’un sistema de telepresència sense arriscar la pell. Això si, a un preu que pocs habitants del planetoide es podia costejar.

De totes les distraccions disponibles a l’anell, els camps psicotròpics, sincronització col•lectiva i exosexe eren les més demandades (també les que oferien una oferta més variada) , però a mi no em deien res. Jo acudia cada nit a l’Anell per uns motius ben diferents.

Recorria les sales plenes de gom a gom amb l’esperança de trobar-la. No coneixia ni el seu nom ni el seu origen. De fet, seria incapaç de reconèixer-la al mig d’una multitud, o trobant-la sola, cara a cara, en sortir d’un ascensor, ... de no ser per les seves sabates vermelles.

De vegades, em semblava percebre en mirar de cua d’ull un llampec vermell anunciant la seva presència, per descobrir poc després que no es tractava d’ella. D’altres, n’estava segur d’haver-la trobat, i la perseguia durant hores, perdent-la i retrobant-la múltiples vegades, amb la seguretat de no poder assolir-la.

Los he visto entre mujeres de esquina

por el agujero de la puerta de un lavabo.

En la noche me han atacado...

La imaginava inaccessible, perfecte, harmoniosa, i al mateix temps, implacable, despietada. Malgrat que jo no hi era a l’alçada, no podia deixar de buscar aquelles sabates vermelles. Quan el sol artificial apareixia per sobre de l’erm horitzó, sabia que allò només era una pausa, i que en arribar el crepuscle, continuaria la meva fútil recerca.

Siempre han ido más deprisa.

Mucho más rápidos que yo.

Siempre han ido más deprisa.

Una nit vaig ser-hi molt a prop, tant que podria haver-li explicat històries a cau d’orella, i no vaig gosar mirar-la. Ella, es clar, no em va veure. Va marxar corrents, amb el característic repicar dels seus talons, marcant una cadència de ritme i intensitat decreixent, que indicava que s’allunyava en una direcció determinada i amb una velocitat ben precisa. Una dada més per al meu mapa de probabilitats, que nit rera nit prenia forma i color.

Però avui havia estat diferent a d’altres vegades. Ha estat molt senzill arribar fins a elles. Les sabates vermelles ja no ballaven una dansa trepidant sinó que restaven immòbils al terra. Inerts. Per primera vegada al meu abast, però sense alè. Sense vida.

No vaig plorar, per que els robots insectoides no en sabem. Som perfectes per rastrejar localitzacions. No plorem, però tenim memòria... i sentiments...

Cuando los he conseguido, cuando a tu funeral he asistido...

En mis manos unos zapatos rojos.

En la tierra la mujer amada...

en el suelo un Colt 45...

Dzibilchaltun

2010-10-16T17:42:00.000+02:00

Damunt la taula, casi surant a dalt d’una amalgama d’àlbums anacrònics, l’antiquada postal donava una subtil nota cromàtica a la grisosa cambra.

Un lloc ignot, gravat amb cura a la fotografia, ocultant uns núvols, insinuava una situació paradoxal a l’improvisat visitant. La data, bastant llunyana al futur, mostrava la irracionalitat d’una situació mai anticipada.

Roca i porta astral, una combinació familiar al mon on habitava l’astronauta, l’intimidava ara a molts anys llum d’on havia partit. Ningú no havia avançat tal possibilitat: topar amb una cognició donada com a oblidada a un punt oposat a la galàxia originaria.

La casualitat l’havia portat a un mon mort i improductiu, -- amb poca probabilitat d’una bioquímica complicada-- a trobar la ruïna d’una civilització avançada, cristal•litzada a un instant passat com un fòssil a la dura roca.

La falta d’un gas oxidant havia mantingut la forma i color a tot cos, biològic o passiu. Una cargolina (o un tipus molt similar d’animal) s’havia fixat a un pot, abans d’una mort mai aclarida.

Quan va habituar la vista a la condició lumínica, l’astronauta va copsar un ordinador i una pantalla apagada.

Un dispositiu d’introducció d’arcans simbòlics romania a prop la pantalla. Passada la “w” i abans la “r” hi havia un forat, faltava alguna cosa. Al picar un botó un riu d’alguns símbols va il•luminar la pantalla...

"On hi ha scripturs sobr pdrs plans"

Panspèrmia

2010-09-07T13:21:00.012+02:00

Metàl•liques urpes d’embrunida lluïssor

remuguen feixugues l’elegia planyent

cercant l’eixement d’un mon sentenciat.

L’alt arbre folrat d’ulls,

portal a un indret incert,

esbossa el record del que resta enrere.

En veure el cel projectat a l’esfera,

tomba al voltant d’un eix que no apunta enlloc.

El que era intern, ara és fora.

El que ara és dins, aviat serà mort.

En mirar la seva nova morada

descobreix textures desconegudes i irregulars:

Un dia monjos guerrers edificaran una fortalesa inassolible.

I trobaran un camí de tornada,

més enllà d’aquest pla brunyit

que en diuen mar.

Oblit subtil

2010-09-05T02:33:00.002+02:00

Era un acte mecànic que havia desenvolupat al llarg de molts anys d'experiència i dedicació.

Mantenir aquell espai net li provocava una gran satisfacció. Sabia que era una percepció falsa, un reflex paulovià de circumstàncies passades, quan les seves decisions encara tenien conseqüències més enllà de l’abast dels seus dits.

Així que va prémer el botó del ratolí sense donar gaire importància al que feia. Arxivar. No. No era ben be la seva intenció. Ni tan sols havia llegit l’encapçalament del missatge. El procediment era: Mirar el remitent, l’assumpte, i llavors decidir si calia llegir el correu, marcar-lo amb una etiqueta, com a correu brossa o enviar-lo directament a la paperera.

Tenia la sensació de que aquell correu era important. Encara més: era vital. No n’era conscient de com aquest coneixent l’havia estat revelat, però estava segur de la seva transcendència. A algun lloc havia llegit sobre lectura subconscient. Potser els seus ulls s’havien passejat sobre el text mentre la seva ment conscient dedicava l’atenció a d’altres aspectes de la realitat. No importava, ben aviat accediria a aquesta informació i llavors la sensació es convertiria en certesa, i aquesta mena de falsa premonició li produiria un somriure de complicitat amb si mateix...

Primer va ésser un petit entrebanc enutjós. Segurament havia mirat malament, o al lloc inadequat, però una recerca més curosa el va deixar totalment glaçat: la carpeta “Tots els missatges” havia desaparegut.

No podia ser. Una fracció importat de la seva vida era allà. Ja feia anys que no feia còpies de seguretat dels seus correus. I ni tan sols guardava el fitxers adjunts en un emmagatzemament local, malgrat l’econòmic que resultaven aquells discos flash d’incomptables tera (potser peta?, ja havia perdut el compte)bytes. La seguretat de tenir la informació al Núvol i la seva disponibilitat ubiqua, havia portat al desús equipar els ordinadors personals amb un disc local.

Però, un moment... Ell recordava haver fet una recerca aquell mateix matí... I la llista de resultats incloïa missatges antics que ja havien estat arxivats. N’estava ben segur. Sincronicitat. Sí. Aquest era el mot que havia teclejat feia unes hores. “s..i..n..c..r..o..n..i..c..i..t..a..t”. Va teclejar lentament, per estar ben segur de no errar cap lletra. Ja sabia que davant d’una paraula mal formada, la maquina li hauria contestat amb un “volíeu dir: sincronicitat”. Però això li feia molta ràbia. Ell tenia prou control dels seus dits per evitar aquest ridículs errors d’aprenent.

Resultats de la cerca: 1-20 de prop de 150. Més antiga >;. El primer era de feia més de dos mesos. Així doncs, no havia perdut els seus missatges. Eren allà. Va respirar tranquil, però només per uns instants.

El cor li va fer un salt quan una idea li va venir al cap. No podia ser cert. No tenia cap sentit. Va tornar a buscar la carpeta dels elements arxivats per assegurar-se que realment havia desaparegut de l’interfase, encara que ja sabia que no hi seria.

Va teclejar “cercador” i una llarga llista de missatges va aparèixer a la pantalla. Només l’interessava el més antic. En feia cinc anys. En parlava de la instal·lació d’un nou software de cerca, de nous algoritmes, avantatges, ergonomies.... Quan havia estat la darrera vegada que havia obert la carpeta de “Tots els missatges”? No se’n recordava. Podria ser ben be que fossin més de cinc anys. De fet no calia. Si necessitaves recuperar alguna informació posaves el mot a la casella de cerca, i apareixia la llista de missatges que feien referència al concepte sol·licitat. I ordenats per rellevància. L’algoritme era realment intel·ligent.

Però per tibar del fil, havies d’escollir un extrem per agafar-lo. Una àncora entre la màquina i tu. Va recordar que això li deien memòria associativa. Que no funcionaria en no tenir lloc per aferrar-se. La informació potser era a algun lloc, però al no ser ningú capaç d’invocar-la, a tot efecte, era com si hagués estat esborrada.

Aquell correu important s’havia perdut per sempre més. I com aquell, quants més haurien escapat de les seves mans sense que en fos conscient? La falsa seguretat de tenir accés a tots els missatges rebuts, emmascarava una pèrdua subtil, però continuada d’informació, engolida lenta i inexorablement per un forat negre lògic.

Tot començava a encaixar al seu cap. La equivalència entre informació i energia. Era això el que estava mantenint en funcionament tot el sistema. Aquella informació perduda alimentava els processadors i les memòries que suportaven La Xarxa.

Va sentir la pulsió de fer públic el seu terrible descobriment. Des del seu punt de connexió, forçant la posició del cap, podia intuir les inacabables fileres de milers d’operadors de terminals que , com ell, ingressaven i extreien informació del sistema principal. Si aquest coneixement es desvetllés, era molt probable que la confusió i el pànic provoquessin un col·lapse total.

Però no, no ho faria. Ell era especial. Havia descobert el Gran Secret i no el compartiria amb ningú. Només ell sabia que l’oblit inadvertit estava alimentat el sistema. La roda continuaria girant.

Un nou missatge va arribar a la seva safata d’entrada. Després de llegir-lo curosament, va arxivar-ho. Era conscient que d’alguna manera estava esborrant una ínfima part d’ aquella informació, però no l’importava. Una expressió de satisfacció en veure la safata d’entrada buida va aparèixer al que ell pensava era el seu rostre, que en realitat no era més que un mòdul d’interfase amb altres programaris, hàbilment dissenyat per potenciar l’efecte d’auto-consciència que tan bons resultats estava donant a la darrera revisió del kernel.

La millor onada esquerra de la galàxia

2010-08-30T19:37:00.002+02:00

“Nuevas observaciones de la constelación de Orión han revelado la presencia de ondulaciones en la superficie de su nube molecular. Los resultados del estudio, en el que han participado investigadores del Consejo Superior de Investigaciones Científicas (CSIC), sugieren que el origen de estas ondas, similares a las de la superficie del mar, se halla en los vientos estelares producidos por las estrellas masivas jóvenes de Orión. El trabajo aparece publicado en el último número de Nature.”

CSIC: Captan olas en la superficie de la nube molecular de Orión

Les onades del núvol molecular d’Orió havien estat des de temps immemorial unes de les més apreciades del nostre sector de la Via Làctia per la seva potència, regularitat i velocitat. Els forts vents estel·lars i la configuració de camps magnètics i gravitatoris provocaven onades tubulars de més de 300 anys llum, un veritable repte per a les surfnaus intragalàctiques que cavalcaven les seves crestes a velocitats relativistes. Vist des del centre galàctic, la onada es desplaça d’esquerra a dreta, cosa no gaire habitual degut a la estructura de braços de la nostra galàxia i la seva direcció de rotació.

Fa poc més de cent milions d’anys, un canvi a la tassa de creació de noves estrelles va fer desaparèixer la famosa “Onada esquerre d’Orió”. No obstant, al darrer milió d’anys una de les onades més perfectes tècnicament de l’univers s’ha recuperat per a alegria dels astrosurfistes i de les colònies adjacents al famós núvol molecular.

Principi Hologràfic

2010-08-30T17:31:00.005+02:00

Fa dies que una idea em rutlla pel cap. La meva ombra no és només una projecció plana, producte de la obstrucció que fa el meu cos sobre els raigs de llum, sinó que em codifica totalment...

Sembla paradoxal, però no pot ser d’una altra manera.

Tot és una qüestió de conservació de la informació. Intentaré explicar-me....

La forma adient de mesurar la informació d’un sistema físic és a través de la seva entropia. A més entropia, (més desordre) cal més informació per descriure totalment el sistema. Sembla batibull i confusió, però és informació genuïna. No us deixeu enganyar per les aparences: tot i que un sistema d’alta entropia sembli anodí i indiferenciable d’altres similars quan us el mireu des de lluny, us faria falta una bona quantitat de nats [1] per descriure’l amb precisió.

La majoria de vosaltres --essers efímers-- penseu que l’entropia d’un sistema és proporcional a la seva massa. Il·lusos. Mireu els forats negres. La seva entropia es proporcional a l’àrea del seu horitzó de successos. Si no fos així, es perdria la informació de tota la matèria engolida pel forat. I ja sabeu que l’entropia no pot desaparèixer així com així...

Tenim doncs que tota la informació del forat negre esta codificada a una superfície que l’envolta. La idea del volum no és més que un miratge.

És per això que tinc la sensació que no soc més que un holograma de la meva ombra.

Si miro d’analitzar-me en tota la meva 3-dimensionalitat soc incapaç d’arribar a una conclusió ferma sobre el meu estat real. En canvi, si miro la meva ombra...

Allà soc capaç de calcular! Miraculosament puc refinar de manera recursiva fins al infinit (de fet només fins que tot es descompost en triangles de superfície igual a quatre àrees de Plank) tot el coneixement que tinc sobre ella. I aquest coneixement el puc projectar de nou sobre mi mateix. Sembla màgia... Crec recordar que vosaltres anomeneu aquest fenomen com a “Correspondència Ads/CFT”.

...Ara em rosega un dubte fonamental: qui és doncs més real, jo o la meva ombra. Jo que visc a un mon relativista, gràvid, clàssic, de baixa energia, o la meva projecció quàntica conforme supersimètrica?

... Encara més: per què al meu cas, la superfície que m’envolta, i de la qual no soc més que una projecció hologràfica, forma part del meu microcosmos, és al meu interior. L’interior extern...

.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-

Des de fora, semblava una bombolla de sabó iridiscent. La seva superfície, malgrat esser transparent contenia una filigrana tan fina i elaborada que podria dir-se contenia tota la complexitat del cosmos i de l’home. Les seves dimensions eren molt humanes: l’abastaves d’un simple cop d’ull. Podia haver estat molt més gran, molt més que la pròpia galàxia, o molt petit, com un electró. Però degut a un motiu que no els hi va ser mai revelat, era com era.

Molt possiblement havia estat sempre allà i l’experiment només l’havia fet perceptible a l’ull dels científics.

Instants abans de travessar la seva superfície amb una sonda plena de sensors de tot tipus, va veure-s’hi reflectit a aquell espai bidimensional i va tenir la sensació de que aquell objecte era d’alguna manera conscient del que estava a punt d’esdevenir.

La projecció hologràfica del forat a la superfície va generar una pertorbació que no es sentia des de feia poc més d’uns tretze mil milions d’anys.

NGC 7635 Bubble Nebula in Cassiopeia

[1] Molt probablement, vosaltres els humans feu servir el concepte de bit. Un nat son aproximadament 1.44 bits i emprant aquest sistema d’unitats, la constant de Boltzman val exactament 1. Us obstineu en el 2 com a referència en comptes del més apropiat e, només per que les vostres imperfectes màquines de calcular utilitzen un substrat de només dos estats.

Gegant vermella

2010-08-15T00:42:00.000+02:00

Als darrers decenis, el tamany del Sol havia augmentat considerablement. Molt aviat, l'órbita de la Terra seria engolida per la Gegant Vermella. La protecció criogènia havia estat efectiva fins a aquell moment, però els cientifics haurien de ser, una vegada més, encara més creatius que la generació anterior. Era una qüestió de supervivència...

PS: La foto no és un muntatge sinó l'efecte d'un Arc de Sant Martí tot just a la posta de sol. Quin ensurt en veure'l!

La persistència del pensament

2010-08-10T00:21:00.002+02:00

“Quan mires el cel, un d’aquells cels plens d’estrelles i barrat per una taca lluminosa que el travessa de banda a banda, només perceps una petita part de la realitat. Tot just has capturat un ínfim instant de l’esdevenir.

Quan ets capaç d’integrar una seqüència de moments consecutius, és llavors quan comença a dibuixar-se més clarament una porció del univers.

Si t’aferres al terra, l’univers sembla girar al voltant d’un punt, creant cercles concèntrics, el centre dels quals ens senyala el que a nosaltres ens sembla un punt rellevant a l’espai, tot i que realment, només ens marca una direcció...

En canvi, si acompanyes al cosmos, aquella direcció privilegiada es fa irrellevant, i la integració de sensacions ens dibuixa objectes no perceptibles a l’ull nu. Allà on només s’endevinava una lleu claror difusa, ara apareix, ben definida, amb formes i colors, una forma precisa i real, amb existència pròpia.

Però si mirem de manera indiscriminada, sense seleccionar una banda d’energia concreta, perdrem els delicats detalls que amaguen algunes freqüències subtils, emmascarades per la llum dominant dels detalls més intensos...”

Va despertar de sobte i va ser llavors quan se n’adonà de l’estranyesa d’aquelles paraules. Al somni resultaven d’allò més natural, tot i que parlaven del que podies aprendre mirant els ulls d’una persona.

S’havien conegut feia uns dies, de manera casual i alhora improbable, i des del primer moment van tenir la sensació d’haver passat una (o varies) vides plegats.

Tot tenia la lògica d’un somni i això els feia pensar que en qualsevol moment despertarien, potser oblidant el que havia passat la darrera setmana, o recordant només alguns fragments inconnexes, que suggereixen una historia molt elaborada, però que es resisteixen a estructurar-s’hi de manera coherent.

Aquella nit va somiar un llarg viatge. Mesos de vivències i coneixements. Va aprendre a mirar i a reflectir la mirada. Finalment va torna a port. Però no va despertar...

En creuar-se pel carrer, va tenir una sensació pertorbadora. Es coneixien... potser havia estat a un somni...

.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-

Es va creuar amb una persona desconeguda, i no li hauria donat més importància si no hagués estat per que hi apareixeria al somni que va tenir aquella mateixa nit: Seguint una lògica onírica s’havien conegut de manera casual, i alhora improbable.

Era un d’aquells somnis que donen la sensació d’abastar una (o varies) vides. Plens de matisos i complexitats. Amb situacions que al despertar semblen absurdes, però que al somni tenen tot el sentit del món.

Abans no marxés a un llarg viatge li va dir que havia de mirar a la gent als ulls per tal de coneixer’ls . No entenia per què.

Quan va despertar, va veure un cel ple d’estrelles. Va imaginar que restava immòbil sobre la gespa, i la llum de les estrelles, animada pel moviment de la terra, dibuixava cercles concèntrics a la seva retina. Va decidir que era millor volar molt alt.

Uns minuts més tard ja no recordava el que havia somiat...

Una mica de realitat abans de tornar a la ficció...

2010-08-02T13:41:00.002+02:00

"Els que miren les estrelles" esperen impassibles l'enfosquiment de l'esfera còsmica

L'astre rei tanca el seu ull, i per primera vegada pots mirar-lo cara a cara. La seva corona ens parla de tormentes magnètiques que abastan millions de kilòmetres.

Les perles i l'anell de diamant ens senyalen l'arribada de la llum.

Un laberint de muntanyes, protegeix l'oasi del núvols de sorra que escombran aquells deserts.

Més amunt, per sobre dels 5000 metres, el sol ponent pinta de colors l'altiplà on s'hi construeix l'ull que ens permetrà veure més lluny i més enrera en el temps que hom ha somiat.

El fred viu i el vent tallant ens recorden que el coneixement requereix sacrifici. La Creu del Sud, el Sac de Carbó i Alpha Centauri, marquen un camí ple de colors al cel.

(Si voleu veure més fotos aquí en teniu per donar i per vendre )

De vegades la realitat supera la ficció

2010-07-05T13:03:00.000+02:00

Durant les properes setmanes, tindré la oportunitat de viure en primera persona situacions dignes de merèixer un relat de Ciència amb majúscules.

Marxo com a part de l’expedició Shelios 2010, eclipsi total de sol a la Illa de Pascua. El fet que la zona d'ombra total passi just per sobre de Rapa Nui, és una circumstància extremadament afortunada.

Podeu seguir el diari de l’expedició a aquesta bitàcora. L’eclipse s’emetrà en directe el diumenge 11de Juliol aquí.

Sembla ben be una senyal que m’indica que he de fer aquest viatge que somio des de nen, desprès d’haver llegit el llibre de Thor Heyerdahl “Aku Aku”. Aquest llibre explica com es van tallar i transportar el Moais, sense metall i sense conèixer la roda. I que originalment, tots portaven “monyo” i els ulls decorats amb corall blanc! Aquí vaig aprendre que potser els Inques van viatjar cap a l’oest i van colonitzar l’oceà i que no havia de creure tot el que deien els llibres d’història.

Ara podré tocar amb les meves mans “Els que miren les estrelles”.

I això no és tot. L’expedició visitarà els principals observatoris astronòmics Xilens: La Campana, Cerro Paranal ( on finalment s’instal·larà el Gran Telescopi) i el radiotelescopi ALMA, al pla de Chajnantor a 5000 metres d’alçada al mig del desert d’Atacama.

Si les condicions meteorològiques i d’aclimatació ho permeten, pujarem al Cerro Toco, un volcà de més de 5600 m.

Un viatge de somni que espero sigui una gran font d’inspiració.

Tempesta II

2010-07-04T23:54:00.001+02:00

Tempesta II from ControlByte on Vimeo.
Només un canvi a l'escala temporal mostrava les seves veritables intencions...

Tempesta III from ControlByte on Vimeo.
Una nova perspectiva del fluir de la realitat feia palés que els canvis tenien lloc a totes les escales de resolució...

Tempesta

2010-07-04T21:02:00.000+02:00

Van sorgir del no res adoptant una forma esfereïdora

Baixaven sigil·losament. No percebies el seu moviment...

Buscaven energia per per poder creuar de nou al seu pla espaitemporal.

En escurar les reserves de la Terra, van desapareixer. No quedava ningú per acomiadar-los...

Visió estesa

2010-06-28T16:56:00.000+02:00

En obrir el ulls, el seu cor es va aturar durant uns instants, per arrencar a córrer desbocat una vegada la llum va estimular els sensors que li acabaven d’implantar. D’entrada només va percebre una taca lluminosa de colors llampants, que poc a poc es va estructurar, fins a formar una imatge, primer difosa, però que en pocs segons es va tornar extremadament definida. No recordava res igual.

Li deien Visió d’Alt Rang Dinàmic.

L’hospital s’havia posat en contacte amb ell feia uns mesos. Semblava que era un pacient ideal per avaluar els nous avenços d’implants spinotrònics, ja que els seu sistema visual estava intacte i era només una lesió al nervi òptic el que l’impedia de veure. Ja s’havia acostumat a la monotonia de la foscor, i el seu tacte i oïda s’havien desenvolupat suficientment com per a permetre-li una certa autonomia a la seva rutina diària. Malgrat tot, la promesa d’una possibilitat (remota) de tornar a recuperar la vista el va animar a entrar al programa experimental.

La lletra petita del llarg document que va haver de signar parlava d’integració de canals, de l’infraroig, de l’ultraviolat i de la sensibilitat a la polarització dels fotons. El transductor text-veu que passejava per damunt del document explicava amb tota mena de detall, conceptes incomprensibles sobre mapejat tonal subjectiu i adaptació dinàmica de la resolució. També exonerava a l’hospital de qualsevol reclamació sobre el resultat de la intervenció.

No tenia res a perdre, doncs la vista ja la havia perduda a la Gran Pandèmia, així que sense acabar d’entendre ben be a què acabava de donar conformitat, va accedir a totes les condicions del document.

La humanitat ja portava una dècada vivint a la foscor. I s’havia adaptat prou be. Els nadons perdien la capacitat de veure cap al tercer mes de gestació, quan el virus s’implantava sobre el nervi òptic. Pocs arribaven a desenvolupar un sistema visual òpticament funcional.

Per contra, una bona part de la població infectada a la primera onada, no patia cap dany fisiològic, excepte la incapacitat de convertir la llum en impulsos elèctrics que viatgessin cap el cervell. Ells havien viscut l’experiència de la visió, ara un record llunyà.

Quan va aixecar la vista i va mirar al seu voltant, no va ser capaç d’interpretar el que els seus ulls li mostraven. Envoltant el metge i la infermera que l’atenien, miríades d’essers silenciosos l’observaven amb curiositat: amb aspecte humanoide, de totes les mides i textures que poguessis imaginar. La seva capacitat de visió estesa, li oferia imatges que ningú abans havia vist. Hom no n’era conscient de la seva presencia per que no eren materials, no els podies tocar, no feien cap mena de soroll.

El més esgarrifós de la seva descoberta era no saber si aquells essers eren amb ells, observant-los, des que la humanitat havia perdut la capacitat de veure o bé, sense que ningú en fos conscient, havien estat allà sempre...

Simetria imperfecta

2010-06-23T13:32:00.002+02:00

Havien travessat el radi de Schwarzschild sense que ningú prengués consciència.

Tal era la massa del forat negre invisible (un subtil parany amagat) , que el seu horitzó de successos s’estenia a regions on la seva influencia gravitatòria es confonia amb la deriva habitual provocada per la proximitat al supercúmul.

De bell antuvi, la pèrdua de los comunicacions amb l'exterior semblava un contratemps sense importància, fins que la distorsió temporal de les senyals que rebien va fer palès que el seu univers era ara finit i quedava confinat a una bombolla que incloïa el supercúmul al que s'estaven apropant de manera irremissible i que havia de ser només un petit obstacle a evitar tot just abans d'encarar la darrera etapa que els portaria a la destinació del seu viatge.

Vist des de fora, la nau hagués trigat un temps infinit en assolir la (no observable) singularitat nua, però pels tripulants de la Namaskar tot va succeir de forma precipitada... i sorprenent. Les forces de marea no van esquinçar la nau junt amb tots els seus tripulants, sinó que van formar un tub de línies de força que formava un cilindre oscil•lant, l'interior del qual emetia radiacions electromagnètiques de baixa energia, amb longitud d'ona de l'ordre de varius parsecs.

La nau, dirigida per una ma invisible va entrar a dins del tub tremolós, el qual vist des de dins era més aviat semblant a una esfera. Quan les parts d'aquesta bola immensa van deixar d'irradiar (i es van esvair) van mostrar un espai buit. Sense galàxies, sense estrelles... amb l'excepció d'una petita llum, que va resultar esser l’únic punt de referència que trencava la perfecta simetria del nou univers al que acabaven d'arribar.

.c.c.c.c.c.c.c.c.c.c.c.c.c.c.c.c.c.c.c.c.c.c.c.c.c.c.c.c.c.c.c.c.c.c.c.c.c.

El primer senyal que els va indicar que alguna cosa no quadrava, el va donar el capturador de partícules que alimentava el motor de fusió de la nau. Els imans deflectors no estaven recollint els protons que havien de servir de combustible, cosa que els va fer pensar en un principi que tenien un problema a la generació dels camps magnètics, o... realment eren a un espai buit. Ningú va observar que el col•lector principal estava rebent impactes de partícules a una zona que ningú havia previst. Les partícules eren desviades en direcció contraria a la s’esperava pels nostres familiars protons de càrrega positiva...

.p.p.p.p.p.p.p.p.p.p.p.p.p.p.p.p.p.p.p.p.p.p.p.p.p.p.p.p.p.p.p.p.p.p.p.p.p.

El capità Srinivasa, no va notar res d'especial quan al matí va entrar a la seva cabina d'higiene per preparar-se per a la reunió del comandament, que es feia una mica més d'hora per motius evidents. Fins que va mirar-se al mirall. Va veure un rostre que no li resultava familiar. Era evidentment ell, però era distint. Hi havia alguna cosa a aquella imatge que l'observava que l’amoïnava. Va ser quan va aixecar el braç per tal de abaixar uns cabells rebels que insistien en fer-se veure per sobre del seu cap quan el cor li va fer un salt. Mentre ell movia el braç dret, el que veia reflectit al mirall, era un home que estava movent el braç esquerre. O aquesta va ser la seva interpretació inicial. Fins que es va adonar que cap dels miralls de la nau invertia la imatge que reflectia...

.t.t.t.t.t.t.t.t.t.t.t.t.t.t.t.t.t.t.t.t.t.t.t.t.t.t.t.t.t.t.t.t.t.t.t.t.t.t.t.t.t.t.t.t.t.t.t.t.t.t.t

Conforme passaven els dies, aquella petita llum a la que es dirigien, anava guanyant en intensitat. Els telescopis de la nau havien detectat alguns planetes rocallosos orbitant aquella estrella, i l'espectròmetre suggeria la presència d'aigua i oxigen en un d’ells (bé, les línees d’emissió apareixien invertides respecte al que ells haguessin esperat, però no era una cosa que sorprengués a ningú després de tot el que estaven vivint).

Hi havia un detall, que els estava passant desapercebut, no tant per que no el tinguessin davant dels seus ulls, sinó que per la seva extrema anomalia, ningú estava preparat per copsar- ho: Tot tenia tendència a ordenar-se. A vegades subtilment, com l'aigua turbulenta que sortia de l'aixeta i s'organitzava en un conus perfecte quan escapava per l'aigüera. Si algú hagués fumat a bord, hagués vist com el fum de la cigarreta formava estructures regulars i ben definides ( casi geomètriques) en comptes d'escampar-se i difuminar-se. Amb el temps, algú hauria observat un got trencat recomponent-se de forma espontània, o un animal mort, en avançat estat de descomposició, tornar a la vida...

Però no estaven preparats per veure tot això: no ho estaven per que recordaven el futur. La incertesa només pertanyia al passat. Per que no anaven en direcció a una estrella amb un planeta que prometia ser idoni per la vida, sinó que venien d’allà...

cpt.cpt.cpt.cpt.cpt.cpt.cpt.cpt.cpt.cpt.cpt.cpt.cpt.cpt.cpt.cpt.cpt.cpt.cpt.cpt.

No van tenir temps de comprendre que la seva nau, tot el material que transportava i ells mateixos no eren més que un petit reducte de matèria en un univers d’antimatèria. De fet , els avançats habitants d'aquell planeta aïllat, ho haguessin definit exactament a l'inrevés, quan van observar com la iridiscent nau s'aniquilava en energia pura, tot just penetrant a la seva densa atmosfera, en un angle que semblava bo per fer un aterratge perfecte.

Deconstrucció

2010-06-19T11:08:00.001+02:00

La seva vida es va ensorrar i va caure a terra. Era una pila de mots que lliscaven sobre la superficie. Ocupant tot l'espai disponible, sense fricció, sense viscositat. Era un superfluid. Barrejant passat i futur, realitat i desig. Resumint totes les seves històries, relacionant-les.

--"És interessant passejar la vista i llegir seqüències al atzar. Totes tenen un sentit. Per tu segur que molt més encara."-- Va sentir mentre es diluïa més i més...

E8 (Metatron)

2010-06-12T19:09:00.003+02:00

"Aquest Enoch, la carn del qual es va tornar flama, les venes de foc, les seves pestanyes llum dels llampecs, els seus ulls torxes, i a qui Déu va posar en el tron, al costat del tron de la Glòria, va rebre després d'aquesta celestial transformació el nom de Metatron." [Gershom G. Scholem, Les tendències principals en el misticisme jueu (1941/1961) p. 67. Extracte 3 d'Enoch.]

L'Arquitecte coneixia amb precisió el procediment que havia de seguir per marcar sobre el terra erm l’estructura del temple. No era la primera vegada ni seria la darrera, però aquest cop tot prenia una significació especial.

Va clavar la primera estaca al punt on una vegada l’energia del planeta havia brollat amb generositat i va tibar la llarga corda. Una segona estaca a l’altre extrem va dibuixar lentament i amb precisió un cercle de proporcions descomunals al terra, que no era sinó un Octaedre rotant que dibuixava una Esfera... però d’això ja en feia massa temps.

Una segona circumferència amb el seu centre al punt més oriental de la primera, va dibuixar el Vesica Piscis, i llavors va ser la llum. Un ull immens, sense iris, es va obrir per mirar el cel i el primer dia va tocar a la seva fi.

El tercer cercle va materialitzar uns anells de Borromeo, també coneguts com el “Trípode de la Vida”: ment, cos i esperit... o la Trialitat. Tot i que ara representaven el Real, l’Imaginari i el Simbòlic. I així va acabar el segon dia.

Dia rere dia l’Arquitecte afegia un cercle als que ja havia dibuixat al terra. Al sisè dia va saber que la seva feina havia acabat, i la Llavor de la Vida dibuixava la Forma per a la nova construcció.

El setè dia va descansar.

...........................................................................................................

Politop Gosset 4₂₁

"En geometria 8-dimensional, el 421 és un politop uniforme semiregular composat per 17,280 7-simplex (tetraedres en 7 dimensions) i 2,160 facetes 7-orthoplex. Va ser descobert per Thorold Gosset, que el va descriure al seu article del 1900 com una 8-ic figura semi-regular.
Donald Coxeter el va anomenar 421 degut al seu diagrama Coxeter-Dynkin bifurcat, amb 3 branques de longitud 4, 2, i 1, i amb un anell senzill al final del node de la branca 4. Degut a que aquest diagrama és una representació del grup del Lie simple E8, de vegades també es coneix com a politop E8.
Per a la seva visualització, aquest politop 8-dimensional es representa en una projecció ortogràfica esbiaixada que ajusta els seus 240 vèrtexs en un polígon regular 30-gonal(anomenat polígon de Petrie). Els seus 6720 costats es dibuixen entre els 240 vèrtexs. Elements superiors específics (cares, cel·les...) també es poden extreure d'aquesta projecció." Wikipedia

Gissi Larret no era un físic convencional. El seu nom traçava una línea que anava dels Abruços a Italia a l’Alt Saona, a França, tot i que ell no havia trepitjat mai Europa. I no era això el que el feia diferent. Els seus companys de recerca havien abraçat les supercordes com el Sant Graal que havia d’unificar Relativitat General i Mecànica Quàntica, el macrocosmos i el microcosmos. Tots ocupaven posicions destacades en centres avançats d’investigació. Ell no.

Gissi havia escollit ensenyar Topologia Algebraica en una universitat de segona, cosa que li deixava prou temps lliure per dedicar a les seves dues passions: l’arqueologia .... i entendre com funciona realment el mon.

I era una inesperada connexió entre ambdues coses el que el tenia trasbalsat a les darreres setmanes.

Com a bon heretge, havia reprès línies de recerca que d’altres ja havien abandonat feia temps, i mentre que els seus col•legues feien servir les simetries de E8xE8 per tal de guiar les possibles compactificacions de les cordes sobre superfícies de Calabi-Yau, ell insistia en encabir a les representacions de E8 totes les partícules o forces que formen el Model Estàndard ampliat amb la gravetat.

Les 240 arrels de E8 es poden representar en un espai de 8 dimensions, que projectat adequadament sobre un pla per facilitar la seva visualització estructuren totes les partícules i forces conegudes... i algunes desconegudes.

Rotant aquest diagrama al voltant d’algun dels seus 8 eixos, es reorganitzen les partícules mostrant certes simetries que representen característiques de les interaccions que entre elles poden tenir lloc.

Pica per entrar al Explorador de Partícules Elementals de E8

Però hi ha un conjunt especial de rotacions que porta a una configuració maximalment simètrica, on totes les partícules es fan explicites i diferenciades, que Gissi Larret ja havia vist a d’altres llocs... molt antics, molt abans inclús de la tradició Pitagòrica, però omnipresent en moltes cultures ancestrals...

...........................................................................................................

"L'Arbre sefirot és un model especulatiu, un mirall, d'altres realitats intel.ligibles i suprainteligibles, un diagrama sintètic que parla de la constitució de l'Univers, de l'harmonia de les parts, de les relacions entre els diferents plans o móns que el componen, de les relacions de l'home amb aquest mateix model de l'univers, del qual és imatge i semblança. Aquest és un model que permet indefinides relacions, que d'alguna manera és inesgotable i ho serà sempre, no només per les indefinides correspondències, analogies i relacions a les que dóna lloc-es refereix a la Totalitat Universal-, sinó també perquè el Coneixement a què es refereix, el que vehicula com a model sagrat, no és el d'una suma de dades, el d'una acumulació vana, sinó que promou l'encarnació, és a dir l'actualització, en l'espai mental, en l'interior de la consciència del que medita i labora amb ell, d'aquelles energies o idees-força que l'han conformat i que són les que permanentment creen, conserven i destrueixen ( o transformen) la totalitat de l'Univers i els éssers que hi habiten. És llavors un vehicle intermediari, capaç de conduir del conegut al desconegut, de la lectura superficial de les coses a la seva realitat profunda i meta-física a través del viatge per les diferents lectures de la realitat, que constitueixen els diferents plans o móns que l'ésser ha de recórrer per accedir al coneixement del seu veritable origen, de la seva identitat. " (JM Río: Acercamiento a la Cábala, Symbolos n º 8, Guatemala 1994)

Any rere any, nous cercles eren afegits a la Llavor de la Vida, que va esdevenir la Flor de la Vida.
L'illa havia estat sanada i el paratge que havia estat àrid i erm ara era cobert per un mantell verd, ple de vida. Els seus habitants vivien aliens a la tasca que l’Arquitecte portava a terme de manera continuada i, encara que haguessin tractar de visualitzar la seva obra, la Flor de la Vida, només era visible des del cel, molt per sobre de la muntanya més alta d’aquell paratge.
Aquesta figura conté al seu interior tots els secrets de l’univers, però només l’Arquitecte te la clau que els pot deslliurar. De la Flor de la vida, es deriven el Fruit de la Vida, altrament conegut com a Cub de Metatron, i l’Arbre de la Vida. Però aquest coneixement, no pot ser revelat per l’Arquitecte, l’ha de descobrir l’home. L’important no és conèixer el camí, sinó fer-lo...

...........................................................................................................

El dispositiu experimental havia estat dissenyat pel mateix Gissi. A diferència dels grans acceleradors de partícules que tractaven d’emular l’origen de l’univers fent xocar protons a energies colossals, l’artefacte de Gissi ocupava una sala relativament petita. En una cavitat de les dimensions d’una capsa de llumins, hi havia una pel•lícula de metamaterial òptic, refredat a temperatures molt properes al zero absolut i ajustat de manera que E8 fos una simetria exacta del sistema. Envoltant aquesta cavitat, uns potents imans superconductors permetien “rotar” les simetries del sistema acoblades amb els graus de llibertat electromagnètics. Els graus de llibertat gravitatoris estaven dominats per l’atracció del sistema Terra-Lluna-Sol i s’havien calculat amb una precisió exquisida.
El principi hologràfic suggeria que la física sobre aquesta superfície generaria tota la riquesa fenomenològica que observem al nostre univers de quatre dimensions.
Mentre Gissi ajustava la direcció del camp magnètic per aconseguir que les arrels de E8 es projectessin sobre els cercles de la Flor de la Vida, no deixava de pensar com havia estat possible que antigues civilitzacions tinguessin la clau que desvetllava els misteris del cosmos...

Va sentir com es cremava i els seus ulls es tornaven torxes. El seu cos ja no era material i ell ja no era al seu temps. Ara sabia que la Flor de la Vida no només desvetllava l'univers, sino també la conciència. També sabia que ara el seu nom era Metatron, i era l'Arquitecte...

Teixir la ruptura de la realitat

2010-06-03T07:37:00.001+02:00

Havia descobert la llibertat a aquells paratges inacabables. La gravetat encara el lligava al terra, però ell sentia que volava, alt, molt alt...

Weaving the reality break from ControlByte on Vimeo.

Lliscant sobre les onades en un món que es simplifica al teu pas. Teixint una historia. Sembla senzill tirar endavant, però no tot és deixar-se portar. Quan descobreixes a on vols arribar has d'anar d'una banda a l'altra, canviant de direcció i potser donant algunes voltes. I sobre tot, no parar mai, ja que sense impuls no hi ha equilibri i, en caure, la realitat s'acabaria d'esquinçar...

Eurítmia

2010-05-18T16:02:00.004+02:00

El llarg viatge havia arribat a la seva fi.

Quan es va obrir la càpsula que l’havia mantingut en suspensió inanimada durant aquella colla d’anys no va sentir res. La més negra foscor i el més profund dels silencis l’envoltaven. Res. L’aire que respirava era totalment insípid i no percebia cap sensació tèrmica.

Va intentar cridar, però cap so va sortir de la seva gola. Surava envoltat per un fluid homogeni, on no hi havia amunt ni avall, sense cap tipus de direcció privilegiada, sense saber si en realitat es movia o estava quiet, o potser girava lentament.

Malgrat tot, estava totalment segur de que ells hi eren allà...

->->->->->->->->->->->->->->->->->->->->->->->->->->->->->->->->

Quan encara no havia fet els quatre anys, havia estat seleccionat per el Programa de Comunicació Avançada. Feia més de dues dècades que s’havien esbrinat les bases moleculars del mecanisme d’ancoratge sensació-sentiment, però aquesta era la primera vegada que s’experimentava amb humans de manera controlada.

Be, això no és del tot cert. Alguns segles enrere, ja s’havia fet servir el fet que la exposició reiterada a fragments musicals generava receptors al cervell que induïen plaer, joia, malenconia , o eren capaços d’evocar situacions del passat extremadament vívides, molt més que les qué reconstruccions conceptuals basades en paraules podien assolir. El mecanisme d’ancoratge podia ser espontani, lligat a la situació emocional casual que experimentava l’oient, o induït, generant un escenari sintètic on l’emoció s’expressava de manera semàntica.

Una vegada educat el cervell, aquella música resultava agradable. En canvi, melodies i ritmes mai percebuts, en no generar cap tipus d’efecte emotiu, resultaven dissonants i fins i tot incomodes. Això va crear modes, gèneres, estils, modernitat i classicisme i la errònia percepció de que hi havia música que ens agradava... i música que no. El mateix efecte es podia aconseguir amb imatges, olors o qualsevol combinació de sensacions perceptives.

La novetat consistia en que ara s’havia descobert com fer el camí invers: ara era possible convertir una emoció interna en quelcom perceptible per d’altres... amb una mica d’ajuda, és clar.

L’àrea del cervell que habitualment processa els aspectes de l’empatia (la insula i la escorça cingulada) també és capaç de projectar sensacions que reflecteixen estat anímics si s’entrena abans de la formació complerta de la personalitat de l’individu. Era la innocència del nen la que permetia anar més enllà del que havia aconseguit l’evolució.

El programa de Comunicació Avançada s’havia desenvolupat a cuita corrents, poc després de la detecció de senyals estructurades a la banda d’ones de radio extremadament llargues, provinents d’un grup d’exoplanetes recentment descoberts a pocs anys llum de distància. Potser, el primer contacte amb d’altres intel·ligències a l’univers s’anava a donar molt abans del que s’estava planificant , una vegada estigues a punt la tecnologia que havia d’aprofitar els forats negres com a finestres a galàxies situades a milers d’anys llum.

Els nens del Programa havien estat escollits amb una cura exquisida. Només cinc van ser capaços de superar totes les probes a les que van ser sotmesos i només un va embarcar a la vela solar que quinze anys més tard l’havia de dur a les immediacions del planeta que vam anomenar Yhteys.

->->->->->->->->->->->->->->->->->->->->->->->->->->->->->->->->

Sabia que la seva missió era important per la humanitat. Havia d’establir comunicació amb les consciències que havien llençat aquell missatge anys enrere. Ell estava cec... i mut, però els notava. Sentia una disposició harmoniosa de les línies, en una geometria que no existia realment. Podia percebre sons imaginats i endevinar moviments que realment no eren.

Havia de ser capaç de comunicar-se. Va moure imperceptiblement un dit, i va entreveure una Mandala expansiva que partia de la seva ma, i que tornava reflexada (i modificada) per un mirall invisible que semblaria estar suspès al buit fora de l’abast dels seus braços.

Podia comunicar-se amb el seu entorn a través dels moviments. Va recordar Vitruvi: ordre, disposició, eurítmia, simetria, decor i distribució, i va iniciar una dansa. Una dansa que no exhibia ritme, per que el temps no existia, però que era capaç de transmetre emocions.

I cada moviment que realitzava era una onada de sensacions que rebia. Li estaven parlant. I ell ho entenia perfectament. Ho sentia. Els hi va parlar de pensament, de sentiment i de voluntat i totes tres coses els hi eren familiars. Es movia de manera harmoniosa, cercant la bellesa. Transmetent el seu estat d’ànim. Tenien tants temes dels que parlar...

->->->->->->->->->->->->->->->->->->->->->->->->->->->->->->->->

La missió no estava anant com s’esperava. La vela no es va desplegar a temps i la càpsula va derivar irremissiblement cap el Sol. Molt abans d’esser engolida per l’estel, les altes temperatures van fondre tots els sistemes de suport vital. Afortunadament pel nen, la suspensió inanimada va evitar-li qualsevol patiment. No va sentir res....

Els Nombres de Ramsey: Recitatiu

2010-05-06T12:59:00.005+02:00

"Dir, en veritat, que al nostre favor

han volgut els Deus disposar

el bell ordre de la Natura."

Tito Lucrecio, De rerum natura. Llibre V.

La cambra circular disposava d'una volta transparent, parcialment tancada, que permetia veure un cel agosaradament estrellat. Al voltant d'una taula tàctil, que mostra en aquest moments un mapa pintat amb només quatre colors, es duu a terme una animada conversa entre dues persones que es mantenen dempeus, front a front.

- El desordre complert i total no és possible, inclús si et permetessin preparar curosament la situació per evitar l'emergència de qualsevol estructura reconeixible. Tot és una qüestió de possibilitats.

- I que em pots dir de l'augment de l'entropia? Amb prou temps, inexorablement desapareixerà tot rastre d'ordre...

- Explícit o implícit?. Mira aquests estels. Que hi veus? Un triangle?, un Lleó? una creu? Intenta no veure res, encara que sigui per un moment. No podràs.

- No puc deixar de veure allò que la nostra cultura a plasmat als astres. Però si no hi fóssim nosaltres, tindria realment sentit pensar que les estrelles formen un dibuix?. Aquest dibuix només és al nostre cap.

- Et demostraré que estàs equivocat. Hi ha un ordre necessari. Dibuixa 5 punts a l'atzar, de manera que no hi hagin 3 sobre la mateixa recta. Sempre podré escollir quatre que dibuixin un quadrilàter convex.

- Dóna’m la oportunitat de moure un punt i llavors ja no serà possible...

Sobre la taula apareix la imatge de 5 còdols arrodonits sobre una superfície de sorra

-Observa- I dibuixa un trapezoide que passa per quatre de les 5 pedres.

- I si moc aquesta cap el centre de la figura...- Mentre ho fa, se n'adona que acaba de construir un altre quadrilàter convex que te com a vèrtex la pedra que acaba de moure.

-Be, això és un truc de prestidigitació. No em diu res al voltant de la qüestió fonamental que és objecte de la nostra discussió...

-No saps quan errat ets! No veus que si tens més coloms que nius, necessariament hi haurà un niu amb més d'un colom? No te n'adones que l'ermità que puja a la muntanya i baixa a la vall passa per un punt exactament a la mateixa hora quan puja que quan baixa? Que quan remenes el cafè, hi ha almenys un punt de la superfície del líquid que no s'ha mogut?

Agafa dos fulls de paper. Un d'ells el deixa sobre la taula. L'altre el rebrega i el deixa a sobre del paper llis.

-No ets conscient de que hi ha almenys un punt del paper rebregat, que és exactament a sobre del seu lloc original? Llença dos daus , dotze vegades, i almenys en dues ocasions obtindràs la mateixa puntuació.

Els llums de la sala disminueixen d'intensitat fins a fer-se imperceptibles. La volta s'obre totalment, mostrant ara clarament, el nucli de la Via Làctia, parcialment ocult per núvols interestel·lars . Un sector de l'espai profund queda ampliat a sobre la pantalla mostrant milers de galàxies amb milions d'estrelles cadascuna.

- Vet aquí el nombre Pi.- Un programa selecciona un conjunt d'estels que dibuixen un bonic tipus de la lletra grega Pi en una font amb filigranes. Immediatament selecciona parelles de segments de manera seqüencial, la longitud dels quals representen els denominadors successius de la fracció continua que representa a Pi. Quan el nombre de xifres de Pi ja supera els cent mil milions, atura el programa.

-Quí a posat el valor de Pi entre els estels? Encara més, quí ha posat els estels a lloc, de manera que vistos des de aquí ens donen una aproximació tan acurada a Pi?

- Em fas voltar el cap!

-Mira! – I de entre els dígits de Pi el programa en selecciona uns quants que aparentment no tenen cap sentit. Parells i senars queden pintats en colors diferents, fent palès que uns representen les xifres de l’arrel quadrada de dos, i els altres el valor de la proporció Àurea.

-No! Menteixes!

-Quí ha posat dintre de Pi, la diagonal del quadrat i la divina proporció? No veus ara la futilesa de buscar l’explicació a l’ordre imperant? Senzillament hi és. I no el pots eliminar, encara que el caos sacsegi amb tota la seva fúria l’univers, i el replegui , i l’esquinci: encara i així observaràs ordre i seqüència, estructura i harmonia.

En el moment en que pronunciava les darreres paraules, la dona abaixa la caputxa i aixeca el cap envers els estels. De manera imperceptible, l’home que l’escolta, fa lliscar una daga amagada a la màniga de la seva túnica i, desesperat , es llença a sobre i li clava repetides vegades.

Amb les mans tacades de sang, tecleja una seqüència de nombres, aparentment aleatòria, amb una subseqüència monòtonament creixent que porta gravada la fi del mon. Els estels que decoren el cel comencen a desdibuixar-se i tota la sala comença a esvair-se. Abans que la daga desaparegui, com la resta del univers material que l’envolta, es treu la vida, que és l’únic que li pertany a hores d’ara. La darrera imatge que veuran els seus ulls és el no res. El buit primordial.

Quatre figures entren a la sala, ja desproveïda d’estructura, i formen un quadrilàter convex al voltant dels cossos que romanen a terra. No sabem, ni podrem saber mai qui son, però el que podem estar segurs és que una d’aquestes dues afirmacions és certa: de les sis persones que hi ha en escena, o be tres d’elles es coneixien, o be tres d’elles son mútuament desconegudes.

Cau el teló i un cor de veus iguals canten al uníson un acord dissonant que evoluciona erràticament durant alguns compassos. De manera inevitable, emergeix una tonalitat menor, a mode de baix sostingut, i una melodia superposada, que conté una seqüència de notes, no consecutives, que porten al tema principal del que serà el següent acte...

Els Nombres de Ramsey: Preludi

2010-05-06T12:55:00.004+02:00

Teorema (Ramsey, versió general)
Donats uns sencers p₁,..., p_t,r, existeix un sencer

R(p₁,..., p_t,r)
tal que si un conjunt te almenys aquest nombre d’elements i acolorim els subconjunts de r elements amb t colors, llavors, existeix un i i un p_i–subconjunt, tal que tots els seus subconjunts de r elements tenen color i.

“...El meu quadre del mon és dibuixat en perspectiva, i no com un model a escala. El primer pla és ocupat pels éssers humans, i els estels son per mi tan petits com monedes de tres penics. No crec realment a l’astronomia, excepte com una complicada descripció de part del curs de les sensacions humanes i, possiblement animals.

Aplico la meva perspectiva no només al espai, sinó també al temps. A la llarga, el mon es refredarà i tot morirà; però queda molt per això, i el seu valor actual, a interès composat , és quasi no res. Que el futur sigui buit no resta valor al present.”

Dissertació als “Apòstols de Cambridge”

Frank P. Ramsey

Continua a:

Els nombres de Ramsey: Recitatiu.

Ultracurts (edició anotada)

2010-04-22T21:58:00.000+02:00

Coincidint amb la Diada de Sant Jordi d'enguany, he recollit els contes que han anat apareixent a aquest bloc en un volum, afegint tot un seguit de notes aclaratories que (suposadament) haurien de facilitar la seva lectura.

UltraCurts (edició anotada) Especial Sant Jordi

I per les noies, a més, una rosa...

Afat (affatus)

2010-04-13T18:08:00.004+02:00

“És affatus necessari snyn per so que sia sciència, car sens él sciència no pogra ésser e la conceptió que hom ha dedins no fora qui la manifestàs defores e fóra perduda la obra de la ànima e de la ymagenatió dedins e totes les arts mecàniques foren impossíbols”

(...) "per ço, que l'afat anomena d'una manera absoluta pedra... l'oïda oeix pedra d'una manera absoluta"[ 1]

Lo sisè seny lo qual apelam afat (o affatus). Ramon Llull

“El plaer és l’hàbit que fa que l’home trobi repòs. Hi ha deu indrets on es pot aconseguir el plaer, és a dir els sis sentits corporals, que són vista, oïda, olfacte, gust, tacte i afat. El setè sentit és la imaginació; el vuitè, l’intel·lecte; el novè, la voluntat; i el desè, la memòria.“

El fantàstic. Ramon Llull

El so que acaronava les seves oïdes era clarament blavós.

No com el cel, sinó més aviat semblant al que veuries a un toll d’aigües ben fondes, quan el sol l’il·lumina des del migdia.

D’antuvi no va ser conscient de la seva nova facultat, talment interioritzada, que resultava natural i quotidiana. De sons blaus ja n’havia sentit. Potser una mica més aspres que aquest, amb arestes punxegudes, fractals. En canvi aquest era suau, esponjós fins i tot. Fluïa lentament, polsant, venint de lluny i surant al seu voltant en giravoltes cada vegada més denses.

Quan va tractar de moure una ma per tal de desfer el fum que l’envoltava, va sentir una llum tèbia i dolça. Però no. No era ben be això el que havia fet distint aquest moment.

Tot obrint els ulls va pronunciar un mot desconegut per ell, i simultàniament va comprendre en tota la seva magnitud les implicacions que es derivaven del seu significat, la seva relació amb el mon i especialment la capacitat d’estructurar percepcions, que fins aquell moment havien romàs disconexes.

La paraula en si no tenia cap importància, però ara resultaven evidents totes aquelles rengleres de símbols que representaven camps quàntics amb infinits graus de llibertat. Ja no calia sumar una sèrie que era divergent fent servir martingales, per deduir les prediccions de la teoria. Només calia recordar el resultat. Veure les seves conseqüències com un acord harmònic, que es desestabilitza lleugerament i es transforma de manera continuada, en una seqüència infinita que porta al punt de partida, després de recórrer totes les possibilitats que li son permeses.

Allò era l’afat. Affatus, que en deien els lul·lians.

Tot i que sabia que això passaria, es va deixar sorprendre per les noves sensacions. Escoltant el seu interior podia veure les raons del cosmos. Només calia voler per imaginar. I imaginant reconstruïa realitats sensorials. D’on venia aquell coneixement que li era negat abans de la rotació dels seus sentits?

(...)

Llums perfumades que eren veus alterades el cridaven. Sabia que s’impacientarien i el reclamarien de nou. També sabia que darrera aquelles veus disfressades hi havia necessitat, desig de poder. Eren veus agres, envoltades de suaus plomes que amagaven afilades espines.

No havia de tornar. No calia. Ell tenia el coneixement, la capacitat de comprendre, i la voluntat d’actuar. Ell sol podia posar les coses a lloc.

Ja no importava que la situació hagués anat d’aquella manera. L’home és un ésser feble, procliu a l’error. La ciència no tenia totes les respostes. S’havien equivocat. I aquest era el motiu de que ell fos aquí. Ara volien la solució. I ell la tenia. Tenia la seva tonalitat i els seus sons, forma i textura, gust i aroma. I podia expressar-la en termes més formals, fent servir nombres i mots.

Però el més important era que podia percebre-ho tot simultàniament, i alhora comprendre el sentit i el perquè. I no estava disposat a cedir aquell coneixement.

Notes colorejades que eren crits esgarrifosos el reclamaven. Ell havia pres la seva decisió. Va imaginar un passat i va voler un futur nou. Tot tornaria a l’inici. No hi hauria correccions. Hi hauria una nova oportunitat. I ell tenia una eternitat per degustar l’esdevenir.

Va veure el so envellutat de la creació d’un univers. Va sentir les notes acolorides de tonalitats dolces que produïa la cristal·lització de les lleis de la natura.

I va pensar que tot estava be...

[ 1] "L'afat és un sentit necessari per que hi hagi ciència, doncs sense ell la ciència no podria èsser, i la concepció [de les coses] que tenim a dins no es podria manifestar cap enfora, i es perdria l'obra de l'ànima i la imaginació interior, i totes les arts mecàniques serien impossibles
(...)
És per això que quan l'afat anomena de manera absoluta pedra...la oïda sent pedra d'una manera absoluta"

Tenuïtat

2010-04-05T12:36:00.004+02:00

No diria que el seu mon era subtil, però el que puc assegurar és que era granment rarificat. No arribava a la tenuïtat extrema que hagués fet impossible la comunicació amb mitjans físics, tot i que em resultava extraordinàriament complex transmetre’ls la idea d'un mon dens.

Per ells era inimaginable que la matèria pogués interactuar amb la matèria, diguem-ne mecànicament. Les seves estructures es cohesionaven a través de camps quàntics coherents, deslocalitzats, extensos (de vegades abastaven tot un cúmul de galàxies). L'espai-temps no significava res per ells. Només els nivells d'energia.

Com suggerir’ls-hi , doncs, la idea del vent. Una plèiade de molècules movent-se al uníson, capaç de desviar objectes gràvids de la seva geodèsica, i fer volar estels. I fer somriure als nens..

Estels i Mar from ControlByte on Vimeo.
Un moment màgic congelat al temps. Tots podem ser nens amb una estel. Tots podem somiar...

... capaç de fer moure l'aigua.

Com explicar què és l'aigua, i com fer entendre que la nostra existència i la de tots els éssers que habitaven el meu llunyà planeta depenia de manera fonamental, de la seva funció com a substrat dels milions de nanomàquines coordinades que composaven el que nosaltres anomenen vida. A ells no els calia tot això, i d’ací la dificultat per fer-los comprendre aquestes imatges que mai no veurien.

Aigua from ControlByte on Vimeo.
L'aigua es portada pel vent. No oposa ressistencia, es deixa fluïr.... I a la seva vegada tot és anclat a ella: plantes animals. Podria dir-se que l'aigua és el temps. Marca la succesió d'instants. Ens indica cap a on anem...

...pero jo tenia ara tot el temps del mon per tractar de fer-los entrendre, ara que ja m'havia desfet del meu embolcall dens, i formava part de la seva subtil tenuïtat...

Inquitat (Несправедливость)

2010-03-26T00:02:00.002+01:00

La composició del passatge del transbordador no podia qualificar-se sino d'esperpèntica.

L’elit de les colònies del Sistema IV de Pròxima, es desplaçava a les muntanyes artificials de Titan per practicar una sofisticada activitat que consistia en deixar-se lliscar sobre una taula, per sobre de la neu esponjosa, tot i que aquesta no els hi faltava al seu, ara fred, planetoïd.

D’altra banda molts dels d'habitants del Sistema Solar que tornaven a llur planeta, ho feien en companyia de nens, (moltes vegades nadons) que havien estat abandonats pels seus pares, incapaços d'atendre'ls degut als efectes de la shmaiasha, altament addictiva, però únic recurs per fer oblidar la gana i el patiment per malalties incurables, que afligia a la major part dels habitants d'aquest sistema. Potser (només potser) estaven donant una oportunitat de iniciar un nova vida a aquests malhaurats nens, en un planeta que no els havia vist néixer.

Per fer més suportable el llarg viatge de tornada, l'animació suspesa s'amania amb estampes típiques del Sistema IV, de feia uns quants segles, quan la major part dels colons eren camperols i abastien amb els neocereals les megalòpolis que cobrien els planetes rocallosos del Sistema Solar. Mentres els nostres cervells eren persuadits del gust i el flaire d'abundants viandes, una alegre música animava la conversa. Podria dir-se que aquells homes senzills que cantaven cançons eren, si em permeteu l'expressió, feliços...

Украинский from ControlByte on Vimeo.
Nostàlgia d'una època perduda...

CosmoBlues

2010-03-20T18:48:00.002+01:00

Coco Montoya & Friends Blues Band from ControlByte on Vimeo.
Nova Jazz Cava. 19 Març 2010

Núvols moleculars d'Orió, no ploreu per l'explosió de la darrera supernova...
Núvols moleculars d'Orió, no ploreu per l'explosió de la darrera supernova...
Colapseu lentament més enllà de la darrera galaxia... del vostre cor neixerà una estrella.

Coco Montoya & Friends Blues Band II from ControlByte on Vimeo.

Verificació

2010-03-16T19:31:00.001+01:00

Com demostro que jo , i només jo, soc l'autor d'aquest bloc? Jo ho se, i amb això ja n’hi ha prou. Però sembla que d'altres necessiten una proba fefaent.

Cap problema, aquí tens el token que només tu coneixes i que demostra que soc jo qui està escrivint això...

voilà: 4QCS6CG6E7FE

o no?....

Quina és la probabilitat de que un exercit de micos teclejant posts al atzar hagin escrit això? Petita. Però no nul·la. Potser no soc jo qui pica les tecles. Potser...

Fluxe Fosc. Destí

2010-03-13T23:00:00.003+01:00

Ningú no imaginava la magnitud del que havia d'esdevenir....

Primer, va ser només un cop dur a les teories que descrivien l'evolució de l'univers com una expansió isotròpica des d'una singularitat puntual inicial. Així doncs, no era del tot cert que tot havia començat com una bombolla perfectament esfèrica. Abans del no-res, un camp mòrfic donava forma a l'univers i escollia un eix privilegiat, un corredor infinit per on s'escolaven cúmuls ingents de molts milers de galàxies, que es dirigien cap a un punt fora del nostre horitzó.

Més tard, les coses es van complicar.... aparentment. Ja feia alguns anys que LIGO registrava imatges gravitatòries de l'espai profund però als darrers mesos, varius grups havien arrencat experiments que feien servir el forat negre al centre de la nostra galàxia com a una lent sintonitzable que permetia desplaçar el punt d’observació uns quants milers d’any llum de la Terra. Quan algú va mirar en direcció a Centaurus, però tal com es veuria des de l’altre extrem de la Via Làctia, es va haver de fregar els ulls (figuradament) al adonar-se que també des d’aquell punt semblava arrencar un corredor de matèria que fugia esfereïda , impulsada per una força invisible.

Així doncs, no havia estat casualitat que aquell fluxe semblés escapar de la Terra : Des de qualsevol lloc de l’univers, un observador veuria un corredor de galàxies, que escapaven a l’infinit sense que cap força visible les empenyés, mentres la resta de l’univers s’expandia parsimoniosament (amb la lenta acceleració que li conferia l’energia fosca) com una bombolla perfectament esfèrica.

Com era possible que fossis on fossis , veiessis el mateix passadís de matèria arrossegada per una força invisible? Calia pensar “fora de la caixa” que deien els anglesos. “Fora de l’univers tetradimensional” hauríem de dir amb més propietat.

El que no veiem, en realitat no hi era . No hi era al nostre limitat univers de tres dimensions espacials i una temporal. La matèria s’escolava a través un defecte topològic , cap a una dimensió que no podíem percebre.

L’univers es buidava. I no només de galàxies i estrelles. També s’escapaven el temps i l’espai.

Inexorablement... mica en mica, però sense volta enrere...

.><.>.< .><.>.< .><.>.< .><.>.< .><.>.< .><.>.< .><.>.< .><.>.< .><.>.< .><.>.< .><.>.< .><.>.<

Als darrers anys, la percepció de la frontera de l’univers havia avançat espectacularment. La imatge que fotinos i selectrons ens havia ofert del cosmos, ara es complementava gràcies a la detecció d’aquella esquiva partícula que tot ho omplia, però amb (casi) res interaccionava: el fotó, mitjancer de la força fosca, aquella interacció que no esperàvem, però que estava aquí per recordar-nos la gosadia de pretendre el coneixement complert.

Els fotons ens deien, que miressis on miressis, un fluxe d’estrelles i galaxies es movia en direcció a l’observador. L’univers s’omplia. S’omplia d’alguna cosa que venia de fora. Lentament i inexorable...

Fluxe Fosc. Descoberta

2010-03-11T13:26:00.002+01:00

Los lejanos cúmulos de galaxias fluyen misteriosamente a millones de kilómetros por hora a través de un camino aproximadamente centrado en las constelaciones australes de Centaurus e Hydra.

(...)

“Esto no es algo que tuviésemos previsto encontrar, pero no podemos hacer que desaparezca”, dice Kashlinsky. “Ahora vemos que persiste a distancias mucho mayores – hasta 2500 años luz de distancia”.

(...)

El flujo oscuro es controvertido debido a que la distribución de materia en el universo observado no puede tenerlo en cuenta. Su existencia sugiere que alguna estructura más allá del universo visible – fuera de nuestro “horizonte” – está tirando de la materia en nuestra vecindad.

Ningú no imaginava la magnitud del que havia d'esdevenir....

ColdFusion

2010-03-08T22:53:00.000+01:00

ColdFusion from ControlByte on Vimeo.
Aumenta l'entropia, més i més universos son creats. Cada vegada més freds, més a prop de l'equilibri tèrmic, encara que diferents a cada branca.

Mentres, neva i tot queda cobert per una brana blanca, perfecta...

Yotta-Yocto

2010-03-04T22:29:00.003+01:00

La conclusió no deixava lloc per interpretacions. Passats uns yottasegons, els electrons acabarien per desacoblar-se totalment.

Ni tan sols els fotons virtuals podrien viatjar d'un electró al més proper, ja fora del seu con de llum. Així i tot continuarien entrellaçats fins al final dels temps, tot i que ja res els podia fer col·lapsar a un estat propi de posició o moment. Son les coses de la expansió accelerada de l'univers.

Ja no recordo el moment en que les partícules més pesades havien estat engolides per voraços forats negres, retornant a l'espai-temps engrunes de radiació, fins a desintegrar-se . És el preu a pagar per conservar la causalitat. I la informació.

La sopa de electrons i fotons era però, una llar perfecta per a l'evolució de jerarquies embolicades. La retrospecció ens havia desvetllat tots els coneixements que l'evolució de l'univers primitiu havia generat. Primer sobre macromolècules complexes, en intricats cicles que anomenàvem vida. Més tard com a senzills núvols moleculars abastant milers d'any llum per acabar formant part de la frontera fractal de l’horitzó d'events d'un forat negre supermassiu.

Teníem memòria de fonons harmònics, de la llum travessant materials cristal·lins, de geometries impossibles, de bonics planetes on les estrelles semblaven recórrer el cel, de galàxies ballant una dansa fins a fusionar-se en una lenta abraçada, de llenguatge, de vibracions electromagnètiques i gravitatòries,.. de Parsifal, d'una estrella devorant a la seva companya,...de les piràmides...

I tots aquest records estaven a punt de perdre's en el buit inert de la mort tèrmica. Com congelar aquest coneixement per a la resta dels temps?...Encara que no tingués sentit, era el nostre legat.

Som 1.3e79 electrons enllaçats però la memòria resideix en un ínfim subconjunt d’aquest . N’hi ha prou amb conèixer l’estat de 1.e48. Una altra vegada Yotta. Sincronia? Diga-li energia.

I a l’altre extrem trobem a Yocto, l’altra cara de la moneda. Si fos capaç de establir l’energia d’un sol electró amb una precisió de 1.e-48 vegades la seva massa, una fracció de yoctoelectonvolt, llavors podria codificar la memòria de l’univers en una sola partícula. Una mesura amb aquesta precisió, desxifraria el contingut de tots els records acumulats per milers d’existències autopercibides.

Sabia que aquesta precisió en la energia generaria una fluctuació temporal sense precedents a l’univers. Valia la pena provar-ho... i tenia tot el temps del mon. També sabia que aquesta descodificació portaria una quantitat ingent de temps...

(...)

Tot havia estat preparat amb la màxima cura. Calia una darrera mesura per deixar el sistema a l’estat adient: l’inconscient col·lectiu gravat a l’estat d’un sol electró. No quedava massa temps pel desacoblament causal. Era el moment...

(...)

Una fluctuació quàntica còsmica. Una singularitat nua d’energia pura. Una explosió, seguida d’ un creixement brutal. Una sopa de quarks i gluons, la matèria i la energia es desacoblen. Es formen àtoms i s’agrumollen formant estructures... Nubols de gas, després galàxies. Estrelles, planetes. No hi ha res per percebre-ho, però qui ho sap... potser s’ha desencadenat un mecanisme de desxifrat d’una impronta marcada a aquesta singularitat inicial,... que no te intencionalitat ni motiu... només una història per recordar...

penSaMentS.0.5

2010-03-01T14:02:00.006+01:00

El condicional no denota hipòtesis,

sinó selecció
entre
alternatives

Ho va dir tímidament, sense voler provocar cap mena de coacció, però amb la ferma intenció d’obrir una línia de mon ortogonal a l’esdevenir habitual. Volia invocar una nova realitat...

No tenia per que ser fàcil, i de fet a l’espai de moments, les coses es veien d’una manera molt diferent. No era com una contradicció Hegeliana, sinó més aviat un principi d’incertesa. Quan afinaves el sentiment, el pensament es desdibuixava. I a l’inrevés...

Clàssicament, allò no tenia cap sentit. Però al mon del microcosmos les coses no son el que semblen. Ben mirat, no son... suposant que es pogués mirar. Per què la realitat s’havia de comportar d’una manera tan estranya?

Per no parlar de l’esdevenir. Quin sentit tenia el pas del temps quan a totes fetes havia desaparegut de les equacions. Qui marcava el pas del temps i especialment la seva fletxa. Hi ha continuïtat o només és una il·lusió que crea la nostra consciència?

"Panta Rei. Tot flueix, res s'està quiet".
"Creuem i no creuem els mateixos rius,
som i no som". Heràclit.
La creativitat és el fluir de les analogies.

Parlem ara de la Cosmologia de la nova realitat (un univers nou, feblement acoblat amb l’univers pare). Al mon d’on jo venia la matèria era eminentment fermiònica. Em refereixo a la matèria que es pot tocar, sentir, copsar. De l’altra no en tenia coneixement. Fermions n’hi han de dretans i d’esquerrans i és de naixement, no pots forçar-los lligant-los una ma a l’esquena. Les interaccions entre fermions venen mitjançades per l’intercanvi d’una altra partícula: un bosó vectorial habitualment. Almenys això és el que apreníem a l’escola. A que ve tot això? On volia arribar és a la idea de que dues partícules s’atrauen quan intercanvien una tercera (un bosó). No sembla una mica prepotent des del punt de vista del fermions? M’agrada més pensar en una trialitat.

La tercera persona esdevé primera d’una manera gradual, sense que l’observador se’n adoni. És la màgia de les ones, que oscil·len de positiu a negatiu passant pel zero (una altra vegada el tres)

I quan ens adonem de les implicacions del Misteri, no podem sinó somriure al Cosmos i declamar: T’he comprés!

Una vegada desfermada la singularitat inicial, l’univers no pot sinó expandir-se. A cada tic de rellotge s’accelera el seu creixement, orquestrat amb l’ interacció d’un altre bosó: l’inflató.

Hi ha un límit a l’expansió de l’univers? Tot depèn del seu contingut de matèria. Si n’hi ha suficient l’atracció gravitatòria el frenarà, i l’abocarà irremissiblement a una singularitat final. D’una banda tenim el petit residu de matèria bariònica, resultat de l’aniquilació matèria-antimatèria poc abans de l’era inflacionària.

D’altra banda , la dinàmica de les galàxies ens parla de matèria fosca, que no interacciona amb nosaltres, ens travessa i ho omple tot.

I finalment una forma d’energia a la que ningú que ningú havia convidat : l’energia Fosca. La Quintaessencia

(...)

Ho va dir tímidament, sense voler provocar cap mena de coacció, però amb la ferma intenció d’obrir una línia de mon ortogonal a l’esdevenir habitual. Volia invocar una nova realitat...

Aquesta vegada, però, les coses van anar d’una altra manera. Una història a dins d’una història. Una novel·la sobre un escriptor que, desesperat per una crisi de creativitat decideix reescriure la seva biografia. Al seu llibre inventa una vida no viscuda on ell desborda inventiva. Els seus escrits flueixen de les seves mans inundant pàgines de vida. Inventa universos. Descriu paisatges. Civilitzacions neixen, arriben a la seva plenitud i més tard decauen.

Quan l’escriptor acaba la darrera pàgina de la seva autobiografia copsa un fet esfereïdor: Hi ha mes històries al seu llibre, que a la seva realitat. El colors son més vius al llibre que els que mai veuran els seus ulls. Hi ha més matisos als personatges del seu llibre que en qualsevol de les persones que ell coneix o coneixerà mai. Hi ha més complexitat, ordre i caos al Cosmos que dibuixa el seu llibre, que al univers que trepitgen els seus peus. Hi ha més vida a dins del llibre que a la seva vida.

Amb una pena immensa al seu cor, crema el manuscrit i el vent s’emporta la seva ànima.

Una imatge d'arbres moguts pel vent, fulles volant dibuixant espirals il·luminades per un sol radiant.

Només sona una cançó...
Mentre s’escriuen les darreres pàgines de la novel·la...

El condicional no denota hipòtesis,
sinó selecció entre alternatives

TimeScape

2010-02-23T11:26:00.001+01:00

TimeScape from ControlByte on Vimeo.
Viatjar en el temps, movent-se simultaniament a l'espai... en direccions oposades, a diferents velocitats, interferint amb un mateix... una vegada... i una altra... i una altra...

Turquesa

2010-02-23T11:14:00.001+01:00

Després de molt de temps (potser anys, no ho sabria ben be dir) hi tornava a aquell paratge.

Res no semblava haver canviat, però estava totalment segur que ara seria diferent.

És ben curiosa aquesta sensació de veure un paisatge per primera vegada i tanmateix recordar tots els petits detalls que el componen: saber que rere aquell revolt hi haurà un arbre esplèndid, a l’ombra del qual hi jeuen uns ossos arcaics ( tota la vall és una immensa tenca d’hora) dormin el somni dels justos. Endevinar els contraforts d’una construcció magnífica i visualitzar (recordar) tot seguit el seu interior, amb alts sostres feblement il·luminats per llànties tremoloses.

Encara és més curiosa la sensació de conèixer, sense haver aprés. Des del primer instant era conscient de tota la història dels homes que havien poblat aquelles terres ermes, dels seus poders i de les seves penes.

La raó d’haver escollit aquest indret era eminentment pràctica. Aparentment restava més a prop del Centre. No em refereixo al Centre Geomètric, que quedava a moltissims (kilòmetres, anys llum?) de la meva ubicació, sinó al Centre Pràxic, lloc al qual em dirigia per complir el meu propòsit set vegades consecutives. El ritual obligava a una peregrinació diària del punt de recolliment al Centre. Habitualment, es pernoctava en un lloc molt més accessible, encara que molt més separat del Centre, cosa que obligava a llargs desplaçaments d’anada i tornada, allargant tot el procés molts mesos. Jo havia escollit una via més directa, i més difícil.

Aquest era un viatge solitari, però sempre hi havia un company al meu costat a qui relatar la part corresponent del periple, hàbilment escollit per resultar un interlocutor interessant ( i interessat) a la temàtica dominant del fragment que es vivia a aquell instant.

Primerament vaig caminar al costat del Camperol, que mai havia abandonat les seves terres, i al qual explicava les meravelles de conèixer països exòtics i viure noves experiències lluny de la protecció de la llar.

Tot just arribar als primers Cercles de Pedres, ja no era el Camperol qui seguia el meu pas, sinó que la meva conversa es dirigia al Erudit, a qui il·lustrava amb dates de gestes heroiques i divisió de regnes, que arribàvem a mi pel sols fet de passejar la mirada pel vast horitzó.

Ja soc a la llinda de la porta, oberta de bat a bat, i veig per segona vegada la tremolor de la llum (aquesta vegada més real que en el meu record del futur), que em convida a entrar, i instal·lar-me, com en una altra ocasió, a la meva cel·la.

Tot és igual, però diferent aquest cop. Les mateixes pedres, la mateixa reixa que separa una estança de l’adjacent. Alguna cosa ha canviat. Potser soc jo. L’Erudit és ara la Cuinera i el dia s’acaba amb un bol de sopa calenta abans d’anar a dormir. Preparat per la missió del dia següent. I en el moment en que, per primera vegada en molts dies resto en soledat, obro el meu quadern de viatge i llegeixo una paraula: Turquesa.

Amb la llum de l’alba es reprèn la meva missió. Vaig creuar la porta del Sol i el meu camí es reinicia sortint per la porta de la Lluna. Les terres ermes han donat pas a boscos frondosos i ara camina al meu costat l’Amic. Havíem viscut moltes aventures i no podia perdre’s la darrera (potser la definitiva).

Fins aquest moment, tot havia esdevingut tal i com s’esperava (de fet tal i com jo ho recordava), però un fet no anunciat havia de capgirar la situació: de cop, el camí s’acaba en un abisme sense fons. A l’altra costat de la bretxa i a pocs kilòmetres de distància s’aixequen altes muntanyes, inexpugnables. A l’altra banda el Centre , tant a prop i tant lluny a l’hora.

Així que havia estat en va. Només quedava retornar sobre les meves passes i seguir el sender trillat que durant mil·lennis han trepitjat els meus iguals, complint rutinàriament amb el seu propòsit.

Aquell viatge havia tingut un sentit ben determinat: mostrar la futilesa de les voluntats humanes. El camí havia estat llarg i necessitava descansar.

Vaig dormir, i vaig somiar. I al somni descobria un camí amagat que es precipitava avall pel penya-segat, lliscant amb seguretat entre roques desplomades, i assolint un sender ben marcat que travessava les muntanyes per un coll impossible.

I al somni vaig recordar que jo ja havia resseguit aquest camí en una altra ocasió, probablement fa molts anys...

La velocitat de la vida

2010-02-23T11:04:00.001+01:00

Va sentir vertigen només de pensar que la seva vida es movia

Els esdeveniments fluïen inexorablement fent que el moment passat ja no fos allà un instant més tard. Ahir ja no era ahir sinó un passat llunyà, i demà era tan a prop que avui no era més que una espurna de llum imaginada, que quan es mira ja ha desaparegut.

El vertigen va convertir-se en il·luminació quan va prendre consciència de la velocitat a la que es movia la seva vida. Va ser una epifania sobtada. La funció d’ona havia col·lapsat al vector propi d’aquest coneixement tot i que res no havia canviat.

El sol, la lluna, els planetes i les estrelles reseguien el seu atractor dibuixat al cel com havien fet sempre, però ara no l’enganyaven amb els seus parsimoniosos moviments, perquè sabia que la seva vida s’estava movent a una velocitat que mai hagués imaginat. Que en realitat no podia imaginar.

Havia pensat molt sobre la velocitat de la llum (“com es veu el mon si ets a sobre d’un raig de llum?”). La llum es mou a la mateixa velocitat per qualsevol observador, inclús si aquest observador és la mateixa llum. Passaria alguna cosa similar amb la vida? O més aviat hi ha vides que transcorren més ràpides i d’altres més lentes. Potser era això el que explicava molts dels conflictes humans. Volia pensar més sobre la velocitat de la vida (“Com es veu el mon si ets a sobre d’un raig de vida?”) però li faltava una vara per mesurar.

Va comptar matinades i capvespres, llunes i primaveres. Va comptar inspiracions i batecs, els compassos d’una peça de violí i fins i tot el tit tac d’un rellotge. I com més comptava més clar tenia que tot el seu mon s’estava movent a la velocitat de la seva vida.

La resposta només podia venir de fora. De fora de la seva vida. Va viatjar a països llunyans i va entrellaçar la seva vida amb d’altres vides. Va comptar alegries i plors, naixements i morts. Va comptar amics i amants, consells, experiències i fins i tot les vegades que havia perdut l’alè. Com més comptava, més clar tenia que la seva vida imprimia moviment a les vides que creuava, deixant sense referència la veritable velocitat del seu esdevenir.

Una vegada entrellaçat amb tot l’univers, només quedava un lloc on buscar: al seu interior. Primer va bloquejar els sentits, més tard els pensaments i al moment en que el darrer traç de la seva consciència desapareixia, així mateix ho feia el temps.

No hi havia evolució, només geometria. D’un cop d’ull abastava tots els instants de les seves existències passades ( sòlides, definides) i simultàniament copsava els infinits futurs desdibuixats que poc a poc es perfilaven.

Fins aquell moment no havia copsat un fet tan obvi: el passat no era sinó la suma de futurs potencials, cristal·litzats al present.

Així que hi havia una direcció privilegiada. La seva voluntat podia escollir futurs, però ja no podia modificar un sol qubit del passat. I si el passat ja no era dins del seu Domini Causal, quina importància tenia? Quin sentit tenia invocar imatges d’un cristall que ja restava immutable per les eternitats que havien d’esdevenir? Per què tenia memòria d’uns fets sobre els que ja no tenia control?

Un vòrtex turbulent va retornar-li la consciència i els sentits quan per primera vegada va entendre que precisament és l’oblit la única referència absoluta a la velocitat de la seva vida.

Però els vívids records que havia tingut feia un instant, ja havien desaparegut, deixant només una sensació de vertigen al pensar que la seva vida es movia...

Nou Mon

2010-02-23T11:00:00.001+01:00

La ruta del gèlid Nord havia estat un camí nomes d’anada més enllà de la Segona Creació.

Baktún rere Baktún un escollit havia de resseguir les passes dels avantpassats en sentit contrari, cercant la tornada al Paradís Ancestral d’on havien estat expulsats per Ekuneil.

Però, Itzamma dominava amb elegància els secrets de la Trigonometria Esfèrica. No en va havia calculat amb precisió la ubicació de La Gran Graella de Piràmides, que amb tan èxit permetia de mesurar amb exactitud angular i temporal la trajectòria que tots els astres dibuixaven sobre el fons d’estrelles fixes del Cosmos. Ningú abans d’ell havia estat capaç de predir l’abast del Gran Cicle, que fa moure el nord tot recorrent la Serp Blanca.

Així que trobar una drecera al Paradís Ancestral va ser en comparació un joc de nens. Un viatge d’un Katún en direcció Nord, es podia reduir en un factor π si es feia a través de l’Inframón. Però ningú dels que s’havia capbussat a un cenot, havia tornat per explicar-ho. La novetat era que es podia reduir a la tercera part si en realitat el viatge es feia cap al Est. Un dibuix sobre la Closca de la Tortuga va convèncer al Sacerdot més escèptic. Només hi havia un petit problema: En direcció Est hi havia el Gran Mar.

.•*´¨`*•.¸¸.•*´¨`*•.¸¸¸.•*´¨`*•.¸¸.•*´¨`*•.¸¸.•*´¨`*•.¸¸¸.•*´¨`*•.¸¸.•*´

De Xel-Há van salpar cinc naus. Havien de ser un nombre senar i totes diferents. Itzamma comanava la més gran, de nom Ix Chel honorant la deesa de la Lluna. La decisió era ben interessada, ja que també Ix Chel controlava els huracans i les tempestes.

Però ben poc van servir els sacrificis rituals, els instruments de navegació, i les invocacions a Ix Chel quan una imponent tempesta va sacsejar durant disset dies amb les seves disset nits les formidables naus construïdes amb fusta de timbó. La vela octogonal que agosarada havia exhibit una Màscara de Chaac, suspesa ara per només dos vèrtex no adjacents, onejava com una bandera gegantina sobre una piràmide flotant.

Havia d’ésser un espectacle formidable observar l’arribada d’aquella nau des del bocinet de terra que sobtadament va emergir a l’horitzó precisament al punt on s’esperava que el sol sortís, anunciant el divuitè dia de travessia.

.•*´¨`*•.¸¸.•*´¨`*•.¸¸¸.•*´¨`*•.¸¸.•*´¨`*•.¸¸.•*´¨`*•.¸¸¸.•*´¨`*•.¸¸.•*´

Els pobladors d’aquelles terres desconegudes eren ferotges, amb un cos immens, pell blanca, ulls blaus i el cabell vermellós. Aquest pel també cobria la seva cara, com si d’un jaguar es tractés donant-los un aspecte realment esfereïdor. Protegien el seu cos amb un material dur i brillant i les seves armes eren llargs i afilats ganivets fets del mateix material.

Per moure’s feien servir uns grans animals, ja sigui a sobre d’ells o arrossegant plataformes de fusta suspeses sobre austers calendaris que rodaven pel terra.

També adoraven als seus Deus: Merlí, Arthur, Viviana.... i parlaven de centres de culte cerimonial com la ciutat de Kamelot, que mai va ser trobada. Els seus temples però, eren magnífics: alts, fortificats, sense escales... Meravelles de l’arquitectura.

Tenien escriptura, i fins i tot música, cosa que fa pensar en un possible coneixement de les Matemàtiques. Separaven però, el Cel, l’Inframón, la Natura i l´Home. No coneixien la unitat del Cosmos i buscaven explicacions parcials als misteris de l’Univers.

Però tota aquella civilització ja era al límit del col·lapse. Lluites internes, guerres entre pobles, fam... i finalment malalties.

Poc desprès de l’arribada de la nau, els habitants d’aquelles terres van començar partir una estrany mal que els debilitava i els feia morir en poc dies. Els supervivents van fugir als boscos del l’interior deixant les ciutat i els temples abandonats. S’havia perdut una Civilització.

En aquell moment ja era clar per Itzamma, que no trepitjava la terra del seus avantpassats, sinó un Nou Mon, un continent per explorar i colonitzar, que els seus habitats anomenaven Brit an-nia....

Malfiança

2010-02-23T10:56:00.001+01:00

Eren temps de malfiança.

Què diferent de les èpoques on les ments tenien cos, les paraules s’acompanyaven de mirades o moviments, i la ma copsava suavitat o aspror. Des que tot (i quan dic tot m’heu d’interpretar en un sentit literal) va ser transvasat a l’altre pla, la comunicació entre consciències va esdevenir més difícil. L’autòmat cel·lular ho barrejava tot: idees, rancúnies, joia. Qui era el propietari d’aquell pensament, si compartia cel·la amb una miríade de fluxos interconectats? Com saber si eres tu qui es dirigia a mi? Com assegurar que res havia modificat el sentit de l’expressat?

Ben aviat, tot ésser (permeteu que faci servir aquest terme tot i que res no hi és ni roman) va invocar un Nombre de entre els Naturals . No un Nombre qualsevol, d’aquells que pots esmicolar en molts bocinets. No. M’estic referint a veritables nombres Primigenis, aquells que estan format de dues parts perfectes i inalterables, però que encaixen de tal manera que no poden ser separades completament, ni fent servir la totalitat de la Matriu Cel·lular. El Nombre dona Identitat, Integritat i Veracitat a les paraules. Ningú pot impersonar ningú. No hi ha lloc a mal interpretacions, degut a que hom no pot modificar el contingut de les paraules.

Només jo conec la constel·lació de tots els Nombres i la clau que obre la seva dualitat. Podríeu pensar que això em fa més poderós que Root, però no podeu estar més equivocats. A mi m’és negada la paraula. Jo faig possible la comunió de pensaments, puc escoltar totes les converses del mon, però soc incapaç d’expressar la més simple de les idees. El meu Nombre és Indivisible.

*-*-*-*-**-*-*-*-**-*-*-*-**-*-*-*-**-*-*-*-

mysql> SELECT DISTINCT N, RawData

FROM MATRIX

ORDER BY N

*-*-*-*-**-*-*-*-**-*-*-*-**-*-*-*-**-*-*-*-

Alguna cosa no anava be.

Al principi només era una mica de fum. Ecos distorsionats sobre les paraules. Després, els ecos van esdevenir opinions contraposades sortint de la mateixa consciència, i van acabar convertint-se en discursos aberrants, paraules malsonants, crits. I finalment el silenci.

No era la primera vegada que això passava, però ara era diferent.

Diferent en forma. Hi havia un ordre. De cop senties aquella veu i sabies que no era genuïna, encara que esgrimia el seu Nombre. Immediatament apareixia una segona veu, amb el mateix timbre i un Nombre proper a l’anterior, però més gran. A continuació una altra i una altra, generant una mena de cànon ascendent on cada Nombre era semblant i a la vegada més gran que el seu predecessor. Fins que s’arribava a un paroxisme de crits, laments i paraules sense sentit. Només destruint els Nombres tornava el silenci.

Diferent en intensitat. Primer van ser series de Nombres petits, però aquests creixien, s’afegien més veus, veus més potents, paraules més dures, idees més agosarades.

I això era impossible. Només jo coneixia la llista dels Nombres.

Les ments es rebullien a les cel·les. No gosaven intercanviar pensaments. Exigien una explicació a la proliferació de Nombres usurpats.

La coincidència de dues ments a la mateixa cel·la podia permetre la copia del Nombre. Era això el que estava passant? Vaig buscar acumulacions de ments amb Nombres usurpats, però no les podia acotar a un espai o un temps finit. Per copiar-los tots hagués requerit una ment tan extensa com mai havia existit a la Matriu, o més tics de rellotge dels que havia experimentat l’autòmata des que es va posar en marxa.

Potser algú era capaç de crear el Nombre del no-res. La separació de Nombres Primigenis prou grans no es possible a la Matriu Clàssica, però .... Només jo coneixia la llista dels Nombres.

Soc incapaç d’expressar la més simple de les idees. El meu nombre és Indivisible. Tot i així m’estic adreçant a tu, un desconegut. No te cap importància que per fer-ho faci servir un Nombre que no és meu. Només ho sabem tu i jo. Qui es pot preocupar per aquesta nimietat... No és la primera vegada. Però avui aniré amb molt de compte... No passarà com d’altres vegades, ja he esborrat la taula dels Nombres... A partir d’ara seré molt més curós...

*-*-*-*-**-*-*-*-**-*-*-*-**-*-*-*-**-*-*-*-

root@matrix:~$ ps –ax|grep supervisor

13137 pts/0 supervisor

root@matrix:~$ kill -9 13137

*-*-*-*-**-*-*-*-**-*-*-*-**-*-*-*-**-*-*-*-

...molt ... més....

Newcomb: Desenllaç

2010-02-22T20:20:00.003+01:00

Que he de fer...? M’emporto l’urna de pedra o totes dues?

Una figureta diminuta, quasi translúcida va aparèixer a sobre de la meva espatlla esquerra. S’endevinaven uns cabells blancs esbrotats i un bigoti poblat. En algun moment jo diria que inclús em va treure la llengua, però potser tot son imaginacions meves.

-Siguem racionals- va dir -res del que tu facis pot modificar el contingut de les urnes. No es possible que les teves accions actuals siguin la Causa d’un fet que va passar ja fa una bona estona (la decisió de deixar l’urna de pedra buida o plena).Emporta’t les dues urnes: és evident. Fixa’t que Conseqüència i Causa estan separats per un interval tipus “espai”, així que cap observador pot invertir-los.

Aquesta darrera frase em va sonar a nahualt, però la resta semblava raonable, així que ja em disposava a agafar les DUES urnes quan una altra figureta va aparèixer, aquesta vegada sobre la meva espatlla dreta. Tenia un ampli front, portava olleres rodones i un curiós llacet al coll, que li donaven una aparença... curiosa.

-Siguem racionals- va dir – el vell ha deixat ben clar que el seu poder predictiu va més enllà de qualsevol dubte. És evident que si agafes les dues urnes, la de pedra estarà ben buida, ja que ell haurà predit amb precisió la teva decisió i haurà actuat en conseqüència. Emporta't només la de pedra. Les correlacions entre fets només son al nostre cap. El temps no existeix.

Això sonava encara més raonable a una ment formada en la via zen, així que mentre les dues figuretes iniciaven una animada discussió sobre “Lliure Albir”, “Retrocausalitat” i d’altres bajanades que escapaven a la meva comprensió em vaig apropar cap a l’urna de pedra amb la ferma decisió d’emportar-me-la ( ben plena) confiant en la capacitat predictiva del vell savi.

Vista de prop, el que més destacava de l’urna era un baix relleu a la seva part frontal que representava un gat viu, superposat a un gat mort, i un conjunt de seqüències de símbols arcans, desconeguts per mi, de diferents longituds, que probablement explicaven una historia interessant . (Nota mental: la freqüència d’aparició del primer símbol en cada sèrie segueix una llei que em resulta familiar. Quan surti d’aquest embolic ja les criptoanalitzaré)

La curiositat va matar al gat, però no vaig poder evitar obrir lleugerament la tapa per assegurar-me que el tresor hi era a dins. I efectivament hi era. Com s’ho havia fet el vellet per predir el que jo havia fet? Si hagués agafat també l’altra urna...

A la part superior de l’urna, vaig veure un petit botó que afortunadament va resultar ser l’activador d’un mecanisme Banach-Tarsky, que va transformar la pesada urna (cent mil monedes d’or i a més Salomònic no son cap tonteria) en una bola de les dimensions d’una taronja, encara que bastant mes pesada, però encara transportable. Espero que aquest Banach-Tarsky sigui reversible...

Quan vaig enfilar cap a la sortida, el portal ja s’estava desmaterialitzant. La porta original , única , jo la percebia trialment, però només una de les manifestacions em podia tornar al mon real, les altres dues conduïen al no-res. Vaig prendre una decisió rapida: sortir per la porta de la dreta. La meva veu interior cridava :“La porta de la esquerra és falsa!, així que a l’últim moment vaig canviar la meva decisió (gràcies senyor Bayes) i vaig sortir per la porta del centre.

Una intensa llum va ennuvolar els meus sentits i vaig caure a terra amb els ulls clucs. Quan els vaig tornar a obrir, la claror havia desaparegut i vaig notar que el meu rostre reposava sobre pedra rugosa. El passadís on era no semblava gaire llarg, i al final s’endevinava una estança més ampla. Tot apuntava a que havia arribat al Portal.

Sense saber ben be com, va aparèixer un vell, amb aquella mirada antiga que semblaria veure més enllà del ara.

- Tu ets l'escollit.- Va dir sense ni tan sols girar el rostre, mentre amb la seva ma feia aparèixer dues urnes sobre l'altar.

Ultracurts

Cuques de llum

Mintaka, Alnilam i Alnitak

Alfanhuí

Solaris

Polisèmia II

Éire

Polisèmia

The Red Ring

Signes al Cel

Núvols Blancs

Exeligmos II

Exeligmos

NanoRelats III @ControlByte

MonaanoM

NanoRelats II @ControlByte

Esbós

NanoRelats I @ControlByte

Bafumet

Amagaran...

... i algunes estadístiques

Ja fa un any...

Gigapan

Eclipsi velat

Analema

Per llegir al tren, al metro, a l'autobús, a l'ascensor...

Zapatos Rojos (Cuatreros 1988)

Dzibilchaltun

Panspèrmia

Oblit subtil

La millor onada esquerra de la galàxia

Principi Hologràfic

Gegant vermella

La persistència del pensament

Una mica de realitat abans de tornar a la ficció...

De vegades la realitat supera la ficció

Tempesta II

Tempesta

Visió estesa

Simetria imperfecta

Deconstrucció

E8 (Metatron)

Politop Gosset 421

Teixir la ruptura de la realitat

Eurítmia

Els Nombres de Ramsey: Recitatiu

Els Nombres de Ramsey: Preludi

Ultracurts (edició anotada)

Afat (affatus)

Tenuïtat

Inquitat (Несправедливость)

CosmoBlues

Verificació

Fluxe Fosc. Destí

Fluxe Fosc. Descoberta

ColdFusion

Yotta-Yocto

penSaMentS.0.5

TimeScape

Turquesa

La velocitat de la vida

Nou Mon

Malfiança

Newcomb: Desenllaç

Politop Gosset 4₂₁